JORDI ESTEBAN,
Creador del projecte ‘Xerrem junts’ de la CAL
A les terres on el català va néixer -del llatí i d’altres llengües que hi havia fa més de mil anys-, és natural i necessari que continuem tenint-lo de llengua primera i més principal els qui hi hem nascut. Amb les llengües “segones” que calgui en un món entrellaçat com el nostre, però sense perdre’l ni diluir-lo en mots i formes d’altres llengües, com hi ha perill que succeeixi avui amb la invasió constant del castellà pretesa per l’estat mitjançant polítiques i impediments en aquest sentit, amb la globalització que posa l’anglès al davant i amb la pressió del creixement demogràfic per l’arribada de tanta gent en tan poc temps. Els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics de la població del 2023 són una mostra clara que ens esperona tots a revertir-ne la tendència.
Tothom sap que una llengua no és solament un codi de comunicació creat per una comunitat territorial en un temps determinat i estès amb més o menys fortuna fins als nostres temps. Si fos així, amb ben poques llengües en tindríem prou, com passa amb la comunicació viària a carrers i carreteres: només faltaria que a França, per exemple, en tinguessin uns altres, de senyals de circulació! L’Esperanto és un intent en aquest sentit. Ens passa, però, que les paraules i maneres de dir porten càrrega semàntica i també històrica. Semàntica, clar, perquè comuniquen conceptes que convertim, combinant-los, en conversa i discurs. I també pes històric.
La nostra llengua primera porta càrrega emotiva personal i familiar i moltes paraules ressonen dins nostre perquè unes neurones les vinculen a experiències viscudes. Van lligades a la nostra història. Un exemple meu: quan sento dir “Des que va passar això…” (amb més correcció que la còpia castellanitzant “Des de que va passar això…”) em ve al cap un oncle meu que ho deia tan bé!
Càrrega històrica, sobretot, dels segles de vida d’un poble que l’ha anat confegint i transformant generació rere generació. Aquí, en català, diem “arribar” i a mi em porta, perquè ho he llegit dels etimòlegs, a l’experiència de tants mariners del nostre mar que frisaven per trobar una costa, una riba, i hi arribaven. I fem petons perquè peten. I estimem perquè tenim estima, és a dir, valorem l’altre. I som dolents perquè causem dolor. I tenim mà esquerra perquè som hàbils. I cada llengua ha fet el mateix. I no parlem de les maneres de dir: “Sembla el mercat de Calaf”, “posem fil a l’agulla”, “venir d’Arbeca” i mil etcèteres.
Ens convé saber com més llengües, millor, és clar. Però viure-la, és a dir, traspassar-hi la pregonesa d’arrelament personal i territorial, ho hem de fer amb la nostra. I si un dia canviem de país, ens convindrà d’allò més conservar la pròpia i endinsar-nos en la de la terra on vivim de manera estable, no solament aprenent-la, sinó també comprenent-la, fent que sigui amfitriona de la nova estada, que ens introdueixi en la història, costums i cultura que porten les noves paraules d’un país amb relats tan humans com la nostra, però pròpia, genuïna, arrelada. I això darrer s’aconsegueix pel contacte amb la gent que la té des de sempre.
A la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana) tenim el projecte ‘Xerrem Junts’, que són grups on voluntaris catalanoparlants es troben amb gent que vol aprendre català i els acompanya en aquest camí. Ho fan amb el doble rol de ser mestres de parla i amfitrions de país, de manera que els nous parlants adquireixin confiança per usar-la i es contagiïn de l’estima de la llengua d’aquí i que els guies de conversa porten dins i comuniquen. Grups que podeu muntar a la vostra seu amb molta facilitat. En teniu la informació completa al web de la CAL. No us n’esteu, si és el cas. Llengua i país, ben junts.
