JÚLIA BAYÉ SOLER
Voluntària de Càritas Jove
Has pensat mai com serà la teva vida quan tinguis setanta anys? On seràs, amb qui viuràs, què estaràs fent? Moltes vegades ens oblidem que el temps no s’atura i que tothom arribarà, en algun moment, a ser considerada una persona gran. I que potser, fer-se gran anirà acompanyat d’una solitud no desitjada. Al llarg dels anys, el camí de la nostra vida es creua amb el de moltes altres persones. Amb algunes compartim bona part del viatge, amb d’altres només un trosset, però pot ser que, sense que nosaltres ho hàgim triat, arribi un moment que ens toqui caminar sols. Aquesta solitud no desitjada redueix el sentiment de pertinença social de qui la pateix i genera una pèrdua de rols i identitats que afecta directament l’autoestima.
Davant d’això, neix la revista ‘Trenats’, una iniciativa intergeneracional impulsada per Càritas Jove, que permet construir ponts entre el jovent i les persones grans. L’objectiu principal és pal·liar la solitud de les persones grans i enriquir-nos conjuntament, realitzant una revista que entretingui i informi sobre notícies positives, remeis o receptes de cuina. I és que el jovent i les persones grans són dues generacions aparentment molt allunyades, però des de Càritas Jove creiem que poden compartir i aportar-se molt l’una a l’altra. Així doncs, ‘Trenats’ és molt més que una simple publicació bianual, és una excusa per tal de trobar-nos i fomentar el lligam, compartir visions de vida i experiències que es complementen mútuament.
És per això que des de Càritas Jove ens agrada que les persones grans participin activament en la realització de la revista i, abans de començar un nou número, anem a visitar-les per pensar i escriure conjuntament els articles. Algunes ens conviden a cuinar amb elles una recepta i llavors, després de tastar-la, l’escrivim per posar-la a la revista. Altres ens cedeixen poemes que han escrit o ens confien remeis casolans perquè els puguem compartir a altres persones grans. I algunes ens expliquen històries de vida, anècdotes de quan eren joves, de què treballaven, què els agrada fer… i això ho plasmem en un article o una entrevista. Jo una vegada vaig entrevistar l’Angelina Gonzàlez, la meva àvia, que em va parlar de la seva passió per la cuina.
Un cop publicada la revista, tornem a visitar les persones grans per entregar-los-la en mà i conversar una estona amb elles. Ens esperen amb cafè i galetes o un got de suc. Seiem al sofà o a la taula de cuina i xerrem. Xerrem de la revista, de la secció que els agrada més, de la historieta per capítols que hi escrivim, ens diuen què els agradaria que hi sortís, ens donen idees per nous articles. I això ens dona peu a entaular una conversa sobre la vida, sobre el que han fet aquella setmana, i el que hem fet nosaltres, sobre el que els preocupa o el que volen saber. I les hores s’escolen darrere aquella bona estona que totes intentem esprémer al màxim per recordar-la mentre no arribi la següent en què preparem la nova revista.
