FRANCINA ALSINA
Comissionada per a relacions institucionals
Quan penso en l’Enric Morist no puc evitar preguntar-me, què és el que el feia tan excepcional? El primer que em ve al cap és el seu desig innat d’ajudar als altres sense escatimar esforços, no l’importava els orígens de les persones, ni les problemàtiques afegides que poguessin tenir, per molts maldecaps que comportessin, ni la manca de recursos per poder-hi fer front. Era resolutiu, els recursos sortien i no tenia cap mania a arremangar-se a fer el que fos quan creia que era necessari. Sempre aconseguia fer fàcil el difícil, amb un somriure als llavis i la seva mirada entranyable.
Es fa difícil parlar de l’Enric i dir alguna cosa que no s’hagi dit quan ja se l’ha descrit tan bé, curiós que hem estat més d’una persona la que hem escrit sobre ell i totes hem coincidit en més d’un tret característic, però totes hem remarcat la seva bondat. L’Enric era un home bo que creia en la bondat innata de les persones, però com que passen coses ……. I ho deia convençut.
Creia en el voluntariat, va ser voluntari al llarg de tota la seva vida fins al seu darrer alè. Per a la FCVS va ser un gran aliat. En un moment concret, fa una pila d’anys, se’ns va voler deixar de costat, va prendre partit i es va involucrar a fons perquè ningú ens discutís la nostra missió ni s’apropiés del nostre lloc ni de la nostra feia.
L’Enric tenia les coses clares sabia el que volia i com arribar-hi, amb el seu posat una mica murri i el somriure encisador et portava allà on no pensaves anar, tenia un gran poder de convicció, de broma li deia que era un autèntic hipnotitzador de serps, ell reia i em deia: però no estàs contenta? Oi que ha anat bé?
Humil, discret, fent que els altres brillessin i dintre del que el deixàvem, mantenint-se en un segon pla. Com et trobarem a faltar!
