ENRIC CANET
Vocal de Pobresa de la FCVS i membre del Casal dels Infants
Adeu i a reveure, mare del món, de les teves alumnes quan eres mestra ja mig rebel als grans col·legis de les teresianes, mare dels malalts de la sida darrere sor Genoveva, mare de les putes i dels ionquis del Raval quan seguies l’inacabable germà Adrià, mare de les veïnes i veïns del barri, de la parròquia del Carme i dels qui feien cua al Gimnàs Sant Pau, i dels centenars o milers d’abandonats i inacabables de l’Hospital de Campanya, de la gent que necessitava suport.
Viqui del somriure inacabable, immensa! Amiga dels meus mestres, en Jaume Botey, el Pare Manel, la Maria Pau Trayner. D’aquelles grans persones que heu marcat una època. D’aquelles cristianes que us crèieu allò de la teva estimada Teresa d’Àvila que entre los pucheros anda Dios. Amb un sol bisbe, dom Pere Casaldàliga de l’Araguaia, amb un sol Déu, el que, fràgilment, viu en la misèria del món. Amb una sola missió: la justícia, la igualtat, la pau, la transformació del món i colze a colze amb les persones de bona voluntat de qualsevol ideologia que es revolten contra la gran injustícia que és la desigualtat.
Viqui, vas tenir més sort que el Pare Manel, no gaire estimat pels bisbes. Les teves germanes teresianes et van deixar fer, potser perquè eres imparable, inacabable, hiperactiva al costat de la gent, a l’Hospital de Campanya, escrivint sense parar, sabent que el cor no ho resistiria. Navegaves enmig del món des de la teva identitat de teresiana, que mai vas amagar. Eres de les cristianes estimades pel poble, ara plorada per les musulmanes del teu Raval. Sense fer proselitisme feies creure que un altre Déu era possible. Sense signes externs de poder, cap més signe d’identitat que el teu somriure inacabable. I les teves abraçades!
Saps, Viqui, solament de cara al món el gran defecte era ser dona! I la gran virtut. Per això no vas tenir els honors que mereixies, perquè encara estem marcats per aquest macromasclisme subtil. I això que un honor t’hauria agradat, em vas dir: la Medalla d’Honor de Barcelona, la teva estimada ciutat. Però no aquesta, és la d’or que sempre has merescut, estimada i honorada mestra.
Sense tu i amb aquests mascles alfa que es van imposant en tots els camps i que van arrasant, el camí se’ns fa molt costerut. Molt trist. Molt dolorós sense la teva mística de los pucheros. Aquella mística que ens ha de fer creure en la divinitat de la persona i sobretot la més mísera. Beneïdes les pobres, les que passeu gana, les que ploreu, les que us rebutgen, perquè sou les que podeu construir el món millor, imprescindible, perquè no voleu el poder que esclafa. Les que podeu anar més enllà de la religió. Les que podeu dir a aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar”. Les que enteneu com Teresa d’Àvila, com Viqui Molins, que l’absolut es troba enmig de los pucheros, enmig de la vida. Una abraçada i un somriure dels teus, estimada Viqui.
Font: Article d’opinió publicat al diari ARA el 20 de febrer del 2025
