MARIA VILÀ
Vocal de Relacions Internacional al Consell Directiu de la FCVS
Maria Vilà ha participat aquest 16 d’octubre en un dels seminaris del Congrés del Centre Europeu del Voluntariat (CEV) per parlar sobre el desè aniversari de la llei catalana del voluntariat, compartint taula amb Marc Vinyas, subdirector general de Cooperació Social i Voluntariat a la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, i Elisabet Bárbara, cap del Departament d’Equipaments de Proximitat i de Política Comunitària.
Una trobada que ha donat l’oportunitat de mirar enrere i endavant alhora: de reconèixer els deu anys de la Llei catalana de voluntariat, i d’obrir-nos a una nova etapa amb l’Estratègia Catalana del Voluntariat 2030.
Quan Catalunya va aprovar la seva llei l’any 2015, ho va fer amb la voluntat de reconèixer el voluntariat com un element essencial de la participació ciutadana, com una expressió de compromís i corresponsabilitat.
Aquella llei va suposar un pas endavant molt important: va donar visibilitat al sector, va definir drets i deures, i va establir un marc de col·laboració entre entitats i administracions.
Però, més enllà del text legal, el que ha tingut més valor és la mirada que va obrir: la idea que el voluntariat no és només una activitat altruista o assistencial, sinó una forma de ciutadania activa que contribueix al bé comú.
Des de la Federació Catalana del Voluntariat Social (FCVS), hem volgut llegir aquests deu anys com una etapa d’aprenentatge col·lectiu.
Hem vist créixer les entitats en professionalitat i qualitat; hem vist com la formació i el reconeixement de competències guanyaven importància; i hem constatat que les persones voluntàries demanen, més que mai, sentit, coherència i espais de participació real.
Alhora, també hem vist les limitacions del model actual: tot i els avenços, el voluntariat continua sent inaccessible per a moltes persones.
Per motius econòmics, culturals, de temps, de salut, de llengua o de mobilitat, hi ha ciutadans que no poden exercir aquest dret de participar.
I aquí és on hem volgut posar el focus: el voluntariat no pot ser un privilegi reservat a qui té temps o recursos.
Ha de ser un dret ciutadà, obert a tothom, que garanteixi les mateixes oportunitats per participar i contribuir.
Quan parlem d’inclusió interseccional, parlem justament d’això: de reconèixer que les desigualtats no s’exclouen, sinó que sovint es combinen i es fan més complexes.
I que, si no hi posem una mirada conscient, acabem reproduint al món del voluntariat les mateixes exclusions que hi ha a la societat.
Per això, des de la FCVS treballem per un voluntariat més accessible, més divers i més connectat amb la realitat social.
I ho fem en col·laboració constant amb les administracions públiques, que són aliades imprescindibles en aquest camí.
La Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Drets Socials, està impulsant processos participatius per repensar conjuntament el model.
I els ajuntaments, com el de Barcelona, estan experimentant noves formes d’impulsar el voluntariat comunitari i de proximitat.
En aquest context, des de la FCVS estem impulsant la creació de la Xarxa d’Acció Comunitària de Catalunya (XACC), un espai que vol articular el voluntariat i l’acció comunitària a Catalunya sota una mateixa mirada compartida.
La XACC neix amb la vocació de consolidar una veu comuna del sector, enfortir la interlocució entre entitats, administracions i ciutadania, i promoure una col·laboració més estable i estratègica.
Al mateix temps, ens permet connectar-nos amb la visió europea del volunteering, basada en el reconeixement del paper transformador que té la participació ciutadana en la cohesió social i el desenvolupament sostenible.
Creiem que la XACC pot esdevenir una eina clau per situar el voluntariat català en el mapa europeu, fent visible la seva contribució a l’acció comunitària i al bé comú, i obrint espais de diàleg i incidència compartida amb altres xarxes i federacions internacionals.
Aquest diàleg públic-social és clau. No n’hi ha prou amb que les administracions fomentin el voluntariat: cal que les entitats tinguin veu i capacitat d’incidència, que puguin influir en les polítiques que ens afecten.
Això és, precisament, el que vol reforçar l’Estratègia Catalana del Voluntariat 2030: un model més participatiu, amb un paper més actiu de les entitats, i amb un compromís explícit per l’accessibilitat i la igualtat d’oportunitats.
En aquest nou horitzó, hi ha tres idees que per a mi són essencials:
La primera, que el voluntariat és una forma de participació democràtica. No és només ajudar, és formar part d’una societat més justa, exercint la ciutadania des del compromís i la corresponsabilitat.
La segona, que la inclusió no és un objectiu final, sinó una manera de fer. Cal pensar l’accessibilitat en tots els sentits: físic, comunicatiu, digital, emocional i cultural. Només així podem dir que tothom hi té cabuda.
I la tercera, que necessitem reconeixement i sostenibilitat. El voluntariat requereix temps, formació, coordinació i recursos. Si volem que sigui un dret efectiu, cal garantir que les entitats puguin treballar amb estabilitat i qualitat, i que les persones voluntàries se sentin acompanyades i valorades.
La Llei de 2015 ens va donar un marc; ara l’Estratègia 2030 ens ha de donar una visió compartida.
Una visió que posi les persones al centre, que construeixi vincles i que faci del voluntariat un espai de trobada, de reconeixement i de transformació.
Com a Federació, creiem que aquest és el moment de fer un salt de mirada: passar del voluntariat com a opció personal al voluntariat com a dret col·lectiu; del compromís puntual al compromís estructural; de la suma d’accions a una veritable política pública de participació i solidaritat.
I aquest salt no el farem sols. El farem amb les administracions, amb les entitats, i també amb el conjunt de la societat civil.
Des d’Europa fins al barri, des de la política fins a la comunitat, hem de construir conjuntament una cultura del voluntariat inclusiva, accessible i transformadora.
Una cultura on el voluntariat sigui una porta oberta, no un filtre.
On participar no depengui de les circumstàncies personals, sinó de la voluntat de contribuir.
En definitiva, una societat on tothom tingui dret a implicar-se, a cuidar i a ser cuidat.
