El projecte Portes Obertes ofereix un acompanyament individualitzat a persones internes de diversos centres penitenciaris. Ramiro Pàmpols, amb noranta anys, és voluntari a les presons Brians 1, Brians 2 i Quatre Camins
Cada dimarts al matí des del 2017 el Ramiro Pàmpols, que ha complert noranta anys, fa de voluntari a diferents centres penitenciaris de Catalunya. Forma part de la Fundació La Vinya, concretament del projecte Portes Obertes, que fa deu anys que existeix i que ofereix un acompanyament individualitzat a les persones privades de llibertat. Parlem sobre el funcionament del sistema penitenciari, de les alternatives i d’un possible futur sense presons.
En què consisteix Portes Obertes?
Anem a tres centres: a Brians 1, a Brians 2 i a Quatre Camins. Puntualment a alguna altra presó. El nostre treball consisteix a fer un acompanyament humà amb les persones internes. Nosaltres som un pont entre la persona privada de llibertat i l’equip. L’intern o la interna tendeix a donar-te una versió una mica diferent de la que dona a l’equip, perquè es pensa que tu l’ajudaràs més. Que vinguis de lluny, amb un cotxe propi, que no cobris, els fa pensar: «aquest senyor deu ser més bona persona que el funcionariat contractat per la Generalitat».
Quina creu que és la funció del voluntariat penitenciari?
En primer lloc, som transparents i no tenim por de parlar. En segon lloc, humanitzem: atenem situacions primàries i fem que la persona interna ens pugui mirar els ulls. Nosaltres no li demanem mai què va fer. Humanitzar és que quan surtin pensin que trobaran gent com el voluntariat. I, en tercer lloc, intentem fer un treball polític. Volem tocar una mica les estructures de les presons i millorar-les. Si diem que és tortura lligar les persones privades de llibertat, això és polític. Que no tinguin privacitat a la cel·la, també és polític. Nosaltres denunciem tot allò que no respecta els drets humans.
Com són les cel·les?
Normalment, s’ubiquen al primer pis dels mòduls i cada una és per a dues persones internes. No tenen privacitat. És a dir: la dutxa i el bany estan un al costat de l’altre sense cap cortina. El llit tampoc no té cap separador. I aleshores, tant si et dutxes com si has d’anar a fer les necessitats, ho fas al descobert, perquè estàs allà sempre amb una altra persona, no estàs mai sol.
Com s’aconsegueix que tantes persones convisquin en tan pocs metres?
Tothom sap que es consumeix droga a la presó, però ningú s’atreveix a abordar aquest problema públicament. Si no es consumís droga, segurament no s’hi podria viure, hi hauria més tensions i més conflicte.
Quin creu que és l’objectiu de la presó? I es compleix?
Aquesta és la gran pregunta. El llibre ‘Descarcelación, principios para una política pública de reducción de la cárcel’ de l’Iñaki Rivera és molt recomanable. Ell està en contra de la presó, totalment. Jo potser et diria que funciona per uns pocs, poquíssims. Pels altres hi hauria d’haver un model semblant al dels països nòrdics, que tenen mitjans tecnològics pel control i que viuen en petits habitatges. Fa poc, un funcionari em va dir: “Aquí estem criant infants”. Això explica que de vegades hi ha persones privades de llibertat a qui els fa por de sortir de la presó. S’acostumen a una rutina i és fàcil que a la sortida s’ajuntin amb els ambients d’abans i tornin a delinquir. El que vol ser una solució no ho és mai del tot. Aquesta infantilització és una paraula clau per mi.
Tot i això, les condicions dels centres i les conductes per part de personal no són exemplars. L’Organització Mundial contra la Tortura va emetre un informe aquest any que denunciava pràctiques il·legals a les presons catalanes. Ho ha percebut com a voluntari?
Això passa al Departament de Règim Tancat (DERT), que és el sistema d’aïllament. És una presó dins de la presó per a qui ha comès un acte violent. Si de nit no es volen posar al llit, els lliguen. I quan denuncies que això és tortura el funcionariat ho nega. Però que et lliguin de mans i peus són càstigs físics violents. Un altre problema és la taxa elevada de suïcidis. D’aquest tema en parlen molt les mares de les persones internes, que no tenen pèls a la llengua.
El suïcidi està lligat amb els problemes de salut mental que hi ha a les presons?
La qüestió és que el tipus de tractaments mèdics són molt generalitzats. Els costa molt personalitzar el tractament i només hi ha un psiquiàtric que és a Terrassa. Hi ha gent que va per la sala que sembla zombi.
Creus que el sistema penitenciari és un sistema que ha fracassat?
La mateixa exconsellera de Justícia de la Generalitat, la Gemma Ubasart, diu que la presó tancada no és el model que cal, que s’han de buscar alternatives. Però la gran resposta és que no tenim recursos. Com que no hi ha recursos, moltes situacions no es resolen. A la presó, els que arriben amb problemes de salut mental des de l’exterior, com l’esquizofrènia, marxaran igual. No els tractaran. Et diran que no tenen instal·lacions, que poden allotjar-los quan arriben a una situació límit, però que després han de tornar a la sala amb la resta.
Hi ha més casos que no s’estan resolent. Per exemple, quan una persona vol canviar de sexe. L’altre dia em vaig trobar una dona trans a Brians. L’havien portat a la presó de dones perquè estava en tractament, però ara tornava a estar a la presó d’homes. Em deia: “Escolta, és que estic esperant l’operació del penis i no me l’acaben de fer, i jo em sento totalment dona. Però clar, com que tinc penis, he d’estar en un centre d’homes”. Aquestes situacions demanen més recursos i solucions.
Des del Grup de Treball del Voluntariat Penitenciari (GTVP) de la Federació Catalana de Voluntariat Social, que és un grup format per diferents associacions com la Fundació la Vinya, em deien que parlem de les “segones oportunitats” quan moltes vegades la majoria de gent interna no ha tingut “primeres oportunitats”. Quin paper hi juga la pobresa?
Hi ha una relació amb la pobresa molt gran. A més, la població civil d’un país, no assumim les problemàtiques relacionades amb les presons. Els partits tampoc no en volen saber res. Un partit que digui que vol treballar per la rehabilitació de la població interna tindrà menys vots que aquell que no ho digui. El govern del silenci és una realitat tan dura com ho és veure podrir-se joves. N’hi ha que hi són des dels vint-i-set als quaranta anys i hauran perdut aquests anys jugant al parxís. És brutal el que fem. I no té sentit.
I per què creu que ens sentim tan poc interpel·lats?
Perquè és allò que deia el papa Francesc: són els “descartados”. A la societat hi ha ciutadania de primera i de segona. A Europa som ciutadania de primera, tot i que a dins hi ha molta que es percep de segona, com la comunitat gitana, que encara es veu així. La comunitat palestina, per a la jueva, són de segona. O l’alemanya de l’Alemanya comunista que encara no s’han integrat del tot a l’Alemanya federal i tenen complexos. O els rohingyes. Aquesta gent ha d’estar aïllada i viure com si fossin éssers infrahumans. La societat considera que hi ha gent que és “menys persona”.
Què creus que s’hauria de fer per millorar el sistema? Quin hauria de ser l’horitzó?
A mi la pregunta em desborda perquè ha de ser el personal tècnic qui proposi millores i canvis estructurals. S’han de considerar els models de Noruega, Suècia i Finlàndia i analitzar com ho fan. Han d’estudiar quines tecnologies hi ha per aplicar un sistema més obert, on la població reclusa pugui viure en allotjaments més petits, pugui sortir a treballar i arribar a construir una vida. Aquest és el meu desig. D’aquí a un temps la presó es veurà com una tortura.
S’ha de remar cap a la justícia restaurativa?
Hi ha persones internes que ho demanen. I això costa… Perquè vas a parlar amb la psicòloga de l’equip i diu: “Ara, tornar a remenar això? Tornar a obrir ferides?” Però si no es tanquen bé, no es tanquen mai. És part de la reparació. Aquests dies he estat fent un recés al País Basc, a Navarra. I ha vingut una noia que és excel·lent, que és una impulsora de la justícia restaurativa entre ETA i les víctimes. En l’àmbit comunitari, no de persona a persona. Han parlat amb l’IRA i coneixen els programes que s’han fet a Irlanda i com ho han treballat. Fan feina, però no fan soroll. Diuen que han de reconciliar la societat basca i ho estan aconseguint.
Creu que hem de treballar per l’abolició de la presó o per la restauració del sistema?
Jo soc revisionista. S’ha d’anar fent passos cap a un sistema diferent, però de forma gradual. Em fa por pensar que pot ser de cop. No estem preparats, potser, tampoc, com a societat. Necessitem que s’hi treballi, però que hi hagi un seguiment.
Considera que l’abolició és una utopia?
Potser sí, però és bo que hi hagi utopia. També cal que hi hagi persones que diguin que hem d’arribar fins allà i, mentrestant, els i les altres anirem fent fins a la meitat. Les periodistes, en això, podeu jugar un paper molt important: ajudar a sensibilitzar la gent entorn de les presons. Explicar quins són els problemes, que venen de lluny, que sovint neixen de la pobresa, i que les institucions, com a tals, no tenen tots els mitjans per ajudar aquestes persones a sortir d’allà on han quedat atrapades. La societat té alguna cosa a dir. N’és responsable. Les coses no passen perquè sí.
Autora: Anna Montraveta Riu
Font: Setembre
