Font: El Punt Avui
Geògrafa i activista, Ruth Wilson Gilmore és una de les veus més rellevants del pensament abolicionista contemporani. Va participar el maig passat en l’11a edició de Literal, la fira d’idees i llibres radicals, que es va celebrar al recinte de la Fabra i Coats de Barcelona.
Autora: Anna Balcells
Vostè ha estudiat com el capitalisme interactua amb el racisme sistèmic a l’hora de criminalitzar certes comunitats…
Alguns dels meus companys, al llarg dels anys, han començat a parlar del capitalisme com a estructuralment racial. Ho diuen per remarcar com el capitalisme aconsegueix que la desigualtat de la qual depèn sembli natural. Una altra manera de dir-ho: el capitalisme necessita la desigualtat, i el racisme consagra la desigualtat. Fa que sembli natural, inevitable, hereditària. Ara bé, podem preguntar-nos: aquesta forma concreta de diferència [la racial] és l’única que el capitalisme explota de manera intensa? I la resposta és no, però no desapareix mai.
Es pot transformar aquest capitalisme? És reformable?
La necessitat d’un canvi sistèmic, i no d’un enfocament reformista, es basa en 550 anys d’història. El problema del capitalisme és que no pot resoldre els problemes del capitalisme. Això vol dir que el capitalisme racial no pot resoldre els problemes del capitalisme racial. Pensar de manera sistèmica ens obliga a preguntar-nos: com podem viure d’una altra manera? Això pot semblar molt idealista, però en realitat, en molts llocs, la gent ha trobat formes de transformar la societat des de la base, de tal manera que sovint sembla només una reforma, però si mirem amb més atenció, veiem que els canvis —tot i que es fan a partir de relacions i factors de producció ja existents— apunten cap a una altra cosa. És el que anomenem reformes no reformistes. Per tant, són transformadores.
Quina mena de reformes?
Una manera de pensar-ho és en termes de crear i garantir un habitatge digne. Cal trencar el mercat dins del capitalisme, de manera permanent. Dir als promotors capitalistes que construeixin més habitatges per a persones amb ingressos modestos no és la solució. El problema és la propietat privada i la terra. Així que la solució és abolir-la, cosa que obre de bat a bat la porta a posar fi al capitalisme.
I això com ho relaciona amb el tema de les presons?
De manera similar, a una escala més reduïda, si pensem en el procés de criminalització, molta gent que llegeixi això pot dir: «Ah, Ruth, però hi ha persones que realment fan mal a altres persones. Què proposes fer?» . I la resposta és que ja estem treballant, i fa temps, en moltes parts del món, per trobar maneres de reduir el mal interpersonal alhora que intentem reduir el mal que és sistèmic, ja sigui per qüestions d’habitatge, alimentació, de papers per circular, etc.
Vol dir que la reforma no funciona per al sistema penal?
El problema de la reforma —de la reforma reformista— és que sovint la gent diu que els qui s’haurien de beneficiar del canvi en les lleis penals són els relativament innocents. Per tant, només hauríem de canviar les lleis per alleugerir-los el pes de la criminalització, però deixar la resta de lleis intactes, i de fet endurir-les per castigar aquells que han fet mal a altres persones. Aquest és un dels problemes de la reforma. I podem veure que aquest problema en realitat accentua la lluita en comptes d’alleujar-la, perquè la línia que alguns pensaven que estava traçada aquí, es mou, i aquells que eren “innocents” es troben de sobte a l’altre costat de la línia.
Tancar presons en lloc de reformar-les?
Hi ha molta gent que pensa que el problema de les presons és que són llocs molt inhumans i que, si les fem més agradables, llavors ja estarà bé tancar-hi persones durant una part o tota la seva vida. Però el que diem les abolicionistes és: no. Segons el nostre punt de vista, cap ésser humà hauria de viure en una gàbia, i no abandonem les nostres companyes i companys empresonats. L’única manera de millorar les seves vides i reconèixer plenament la seva humanitat és que no estiguin en gàbies. Als EUA vam tenir una lluita que va durar molts anys en què alguns estaven convençuts que reformar el sistema però sense desmantellar-lo era la solució. Volien construir presons noves per a dones. I l’argument era: «Les presons antigues estaven dissenyades per a homes –pensaven només en dos gèneres–, per això les dones pateixen. Així que construirem presons noves per a dones.” I nosaltres vam dir: «Un moment. Primer: les presons dissenyades per a homes tampoc no milloren la seva vida. Segon: hi ha persones en aquestes dues presons que ni tan sols s’identifiquen com a home o dona. Tercer: construir presons noves per a dones només farà créixer el sistema carcerari. No millorarà la vida de la gent.» Així que vam lluitar contra això. I moltes de les que nosaltres anomenem feministes carceràries, que volien fer aquestes presons noves, ens deien: «Ah, vosaltres, les abolicionistes, sou racistes, misògines, no us importa.» I nosaltres dèiem: «sí que ens importa i no som abstractes ni idealistes.» Alhora, treballàvem per canviar les condicions de l’empresonament de la gent.
De quina manera?
Treballàvem per reduir la durada de les penes, per garantir que la gent que sortís de la presó —ja fos per a homes o per a dones— tingués un lloc on viure, pogués aconseguir la documentació, formar part de la comunitat…Vam fer tot això i, alhora, dèiem: ni una presó nova més. I vam guanyar. I el nombre de persones a la presó —això era a Califòrnia— és molt més baix que quan vam començar aquesta campanya. Així doncs, vam canviar tot el sistema? No. Vam basar les nostres estratègies polítiques en el que crèiem que calia per aconseguir un canvi sistèmic. Espero que això sigui un exemple clar del que volem dir. No es tracta de pensar que tenim una vareta màgica que ho resol tot.
Com van abordar també el problema de la reinserció, el de refer la vida a les comunitats d’origen…
Una de les coses que ens vam prendre molt seriosament en aquella campanya tan complexa, va ser esbrinar quines eren les millors maneres —les més sòlides i duradores— perquè les persones que surten de la presó puguin tornar a formar part de la comunitat, o fer-ho per primer cop. I, en general, aquest tipus de lluita comença amb una pregunta molt senzilla.: la persona que surt de la presó té un document d’identitat que li permet fer les coses habituals que fa tothom? Aquí a Espanya potser això no és un problema, però en altres parts del món sí que ho és. Té un lloc on dormir? Si la persona ha tingut problemes amb l’alcohol o les drogues, està en una situació on no se senti atreta pels antics hàbits, sense que calgui recórrer a la força policial per mantenir-la “en el bon camí”? És necessari que les persones puguin reintegrar-se a la comunitat d’una manera en què se les aculli i se sentin segures. Aquest és un pas en la direcció que cal prendre. Pot ser —i en molts llocs ho és— una feina que fan treballadors públics, persones contractades pel municipi o per l’estat, o per altres institucions, per ajudar que això sigui possible. El que les abolicionistes no pensem és que això ho hagin de coordinar la policia o les forces de violència organitzada. Perquè això no és una solució, sinó part del problema.
En línia totalment contrària al que estem parlant, Trump planeja reobrir la cèlebre presó d’Alcatraz
Vivim uns moments molt, molt difícils. Els feixistes fa molt de temps que s’organitzen amb èxit, a escala internacional. I encara que tenir un feixista al capdavant del país més poderós del món sigui particularment aterridor, el terror ja hi era abans, a capes més baixes: tant pel que fa a les jerarquies dels estats nació, com també per a persones en situacions de vulnerabilitat. Per tant, no estic dient en absolut que el govern de Trump no sigui dolent. Ho és. El que dic és que aquest govern actua sobre la base del que ja havien fet els governs anteriors, el de Biden, i dos governs abans, el d’Obama: deportacions, deportacions, deportacions. Ara Trump diu que reobrirà Alcatraz. Aquest és un simbolisme feixista molt clar. És un gest efectista, que vol captivar la imaginació de tothom: una illa, un lloc terrible. Però el problema no és només aquest.
Què més hi ha?
El problema és que, al mateix temps, el govern federal dels Estats Units està ampliant les presons militars per detenir persones que seran deportades. I ja parlen d’utilitzar aquesta capacitat també per empresonar ciutadans. Això ens porta de nou a la distinció entre innocents i no innocents, ciutadans i no ciutadans. Com si la ciutadania no proporcionés cap mena de protecció…Trump ha tancat un acord amb el president d’ El Salvador i ara hi ha milers i milers de persones deportades i tancades en aquella presó de malson. Vivim en un món on els feixistes diuen que no hi ha cap llei ni costum que hagin de respectar. Només se senten responsables davant les persones que ells decideixen que són “les seves”. I ja està. Aquestes persones són “les valuoses” i tota la resta és prescindible, és a dir, pot ser assassinada. Això inclou els palestins a Gaza, els que estan sota atac. De la mateixa manera que oposar-se a Israel no vol dir oposar-se a tots els jueus. No és això. És oposar-se a aquells que maten palestins i moltes de les persones que s’hi oposen són elles mateixes jueves.
PERFIL
Una veu influent i assídua de Barcelona
Nascuda a New Haven (Connecticut) el 1950, la geògrafa Ruth Wilson Gilmore és una reconeguda activista per a l’abolició de les presons. Wilson Gilmore ve sovint a Catalunya a explicar les idees d’aquest moviment. El mes de maig passat ho va fer en el marc de la Fira Literal, al recinte de la Fabra i Coats i a l’antiga presó Model, a Barcelona.
És professora de Ciències de la Terra i del Medi Ambient i d’Estudis Americans a la City University of New York però, més enllà de la seva activitat acadèmica, ha cofundat diverses organitzacions de base relacionades amb la seva causa. Entre aquestes, Critical Resistance, creada amb l’activista pel drets civils Angela Davis.
Gilmore defensa el total desmantellament del sistema penitenciari, un sistema que considera un instrument de control social basat en les desigualtats racials i econòmiques.
Per aquesta lluitadora incansable per la justícia social, els centres penitenciaris només aborden la pobresa o la falta d’educació mitjançant el càstig i no aporten solucions.
L’activista nord-americana promou alternatives que es centren en invertir en la comunitat i a reparar el dany, i construir societats més justes, solidàries i lliures de violència.
