OLGA DÍEZ LABANDA
Voluntària de l’Associació d’Alzheimer i altres trastorns neurocognitius de Reus i Baix Camp
Sempre em va agradar la idea de fer voluntariat, però mai disposava de temps: feina, família, després va venir el fet d’ocupar-me dels meus pares. Però des de fa uns 3 anys, vaig trobar-me a l’atur i vaig pensar que era el moment de fer alguna cosa.
Vaig començar mirant les opcions que tenia i de seguida vaig orientar-me cap al voluntariat amb persones que per discapacitat o falta de recursos podien necessitar la meva ajuda.
Em vaig posar en contacte amb el Centre de dia de l’Associació d’Alzheimer i altres trastorns neurocognitius de Reus i Baix Camp i en la primera entrevista vaig quedar convençuda que jo podia encaixar allí.
Moltes persones del meu entorn em van aconsellar que no entrés en el camp de l’Alzheimer, ja que podia ser molt depriment, però us asseguro que per a mi no va ser així. D’una banda, la gran acollida i suport que vaig rebre per part dels responsables de l’Associació, i d’una altra, les persones amb les quals em vaig relacionar, em van arribar a l’ànima.
Recordo que, al principi, em va cridar profundament l’atenció com eren tractades les persones usuàries del Centre, tots els professionals es mostraven dolços, afectuosos i sol·lícits amb elles, i això em va impactar molt.
L’Associació disposa d’activitats variades per mantenir les seves capacitats cognitives, com: fer operacions matemàtiques, llegir, escriure, etc. El Centre també disposa d’aquestes mateixes opcions en suport electrònic, i va ser a través d’aquest suport com va començar la meva relació amb les persones usuàries.
Per a mi, el concepte d’ajuda mútua és important. Ja que la tasca del voluntariat aporta molts beneficis per a la persona voluntària, que es troba recompensada pel que poden aportar la seva tasca i pel fet de poder donar, que resulta altament enriquidor.
L’arribada de la pandèmia per COVID-19 ens va obligar a aturar l’activitat durant uns mesos. Des del punt de vista personal, la por a contraure la malaltia encara em té paralitzada, però ara s’obre pas l’esperança que pugui reprendre la meva vida i sobretot, tornar a sentir l’afecte i la calidesa dels meus estimats amics.
Sense dubte, aquesta és una experiència vital que aconsello com a desenvolupament personal molt gratificant.
