RAQUEL MARIÑO
Voluntària d’acompanyament a domicili de l’Associació Contra el Càncer Girona
Des de l’Associació Contra el Càncer entenem la intervenció social com a eina de millora de la qualitat de vida de les persones a les que atenem. Quan ens trobem davant d’un diagnòstic oncològic creiem que és important que es pugui viure amb suport i per això posem en marxa el voluntariat a domicili.
Aquest servei ofereix un espai confidencial, generant un marc d’escolta. És una millora clau, que permet, prevenir l’exclusió i la soledat no desitjada, de persona a persona.
És un servei de salut perquè ofereix a les famílies que conviuen amb la malaltia oncològica, una millora en el seu benestar emocional.
La nostra voluntària Raquel, ens presenta un testimoni escrit des de la seva experiència.
La presència reflectant, un relat de voluntariat
La Marta contempla pensarosa per la finestra de la cuina, com s’aixeca el dia, mentre s’escalfa un got de llet de civada al microones que compraren perquè la seva filla fongués la xocolata que portaven les galetes farcides que tant li agradava esmorzar cada matí.
La cafetera carregada i a foc mig començava a gargotejar l’aroma que inhalaria en tres respiracions profundes, ja que, segons alguns, a certa edat no li és permès prendre’n.
Sosté amb la seva mà bona la tassa, mentre amb la dolenta fa girar la cullera enèrgicament fins que el líquid formà un remolí, i amb la mirada endinsada en aquella porta tridimensional, va deixar anar a retrobar-se amb el seu jo de 8 anys, recollint sota el perer, els fruits de terra per tornar a col·locar-los de nou a sobre les branques.
Darrere d’aquella aventura es trobava el primer impacte i espant gravat en la seva memòria, aquell colze es va dissociar del seu canell i no responia a les ordres d’aixecat!, veient aquest temible succés el va sostenir com a un animal ferit i cridant l’ uníson de aiii mare meva!!!, va arribar a casa . El dolor era insuportable,però l’avi tenia un pla, amb dues fulloles i uns claus va muntar un cabestrell perquè el pogués reposar, aquelles llàgrimes les hauria calmat de seguida l’abraçada de la mare,però no hi era…
Sona el timbre i de sobte la fa tornar a la realitat, és la nena que l’acompanya els divendres a la tarda, diu que és una pena que ella l’acompanyi en aquestes estones de soledat, que ningú no hauria d’escoltar tantes penes, però alhora reconeix que la seva escolta atenta ,les seves celles lliures de judici i la seva ment encuriosida assedegada de com havia viscut les seves experiències de vida, li fa adonar-se a la Marta, que podia canviar la història d’aquell perer, tantes vegades hagués volgut, i que totes haguessin sigut certes.
Diu que per passar l’estona amb ella, li ensenya com fa punta al coixí, pinta mocadors, dibuixa caricatures i li ensenya com toca la guitarra ,però es lamenta de tot aquest jovent que no els han ensenyat res de bo a l’escola.
Si per ella fos no sortiria en tota la setmana de casa, però li intriga el sabor dels xurros de fajol que diu la nena que compra a la plaça, ja que sempre ha pensat que pot semblar insípid a la ment,però que l’últim que mana és el paladar. Se’n van de bracet i plegades els gaudeixen relaxades en un banc al costat de la botiga, que li explica, va conèixer al seu primer amor.
Em dic Raquel i soc voluntària d’acompanyament a domicili de l’Associació Contra el Càncer a Girona, amb aquestes línies vull transmetre com la mera presència quan una persona ho necessita, pot ajudar a despertar la força intrínseca que mou als éssers humans a sortir de les limitacions que la ment ens imposa.
Us encoratjo a descobrir les històries que broten a dins de cada un de nosaltres,ja que saber acompanyar-les amb amor és la major sanació humanitària.
(Aquest relat és imaginari, les persones voluntàries no revelem informació confidencial de la vida de les nostres persones beneficiàries).
Font: Diari de Girona
