REGINA MARTÍNEZ
Coordinadora de l’Observatori de la Soledat-Amics de la Gent Gran
Durant els darrers anys la sensibilització sobre la soledat no desitjada ha anat creixent, situant-se com a una problemàtica social reconeguda. Si bé les tràgiques morts en soledat d’algunes persones d’edat avançada han fet posar el focus dels mitjans sobre la punta de l’iceberg, és des de fa dècades que moltes entitats de voluntariat remem al voltant d’aquesta gran massa de gel que és la soledat per treure aigua i veure què s’amaga, per poder propiciar el desgel.
Esbrinar què arrela a sota de la soledat ens porta a identificar factors que, segons l’evidència, la poden precipitar. L’aïllament social, viure en soledat, la successió de pèrdues, els estils d’afrontament o el context cultural, entre d’altres circumstàncies que es poden concatenar, poden portar a l’aflorament del patiment emocional. Si bé la soledat pot succeir al llarg de la vida, la prevalença augmenta amb l’edat, i és durant la vellesa quan es mostra un sentiment de soledat major.
Aquesta és la situació en que va arribar la pandèmia a la vida de tantes persones grans: com a punt de partida, una greu precarietat relacional. Sentir soledat, estar aïllades, pertànyer a comunitats que es dissolen o veure’s atrapades en entorns poc accessibles. Tot i que l’evidència científica encara no és definitòria, sabem que algunes persones durant la pandèmia no han vist grans canvis. La Maria (de 91 anys), al preguntar-li sobre la soledat durant el confinament, ens responia: “Quin? El confinament d’ara o el d’abans?”, ja que porta més de 5 anys sense sortir de casa.
Aquest fet ens ha portat a indagar, entre d’altres qüestions, sobre com han viscut la situació les persones grans que ja se sentien soles, i sembla que tot apunta a que han tingut més fortaleses que altres grups d’edat. Properament, des de l’Observatori de la Soledat publicarem els resultats d’una enquesta sobre la seva vivència, donant-les veu per tal de revertir el silenci i la invisibilitat patida en un moment en que tothom ha parlat d’elles, però sense elles.
I és que durant la pandèmia hem presenciat una intensa vulnerabilització de la vellesa, un greu augment de l’edatisme, la paralització d’espais per la promoció de l’envelliment actiu (i que tant protegeixen contra la soledat), l’aplicació de criteris etaris totalment discriminatoris en l’àmbit de la salut i que han abocat a la soledat més cruenta al final de la vida.
Cal reconèixer la cura emocional i els vincles comunitaris com a contraforts a afermar per no eixamplar encara més els marges de les soledats existents. La situació viscuda, si més no, ens hauria d’ajudar a veure que totes som vulnerables i susceptibles de patir soledat, i que la cura no és allò excepcional que passa als marges d’una suposada salut total: és el centre de la vida, el sosteniment de tot el que es mou i roman.
