Viqui Molins.
Religiosa teresiana, activista i fundadora de l’Hospital de Campanya, a Barcelona
Ara fa una mica més de set anys, un 17 de gener de 2017, obríem les portes de la parròquia de Santa Anna, responent al desig del Papa Francesc: que, almenys alguna parròquia cèntrica de les grans ciutats, es convertís en un ‘Hospital de Campanya’, on tothom -en especial els més pobres- trobessin el seu guariment de cos i d’ànima.
Als començaments, jo els posaria un nom: caos carismàtic. I la nostra gosadia –la de mossèn Peio, Xavier Morlans i la meva- tenia molt de les dues coses. En realitat començaven sense un pla preparat, ni un organigrama, ni tan sols un programa. Només un carisma: fer realitat el desig del Papa. Que una església del segle XV al centre de Barcelona -lloc de turisme i de comerços- obrís les portes a les persones més vulnerables.
Ara, quan passen cada dia per Santa Anna, el nostre Hospital de Campanya, unes dues-centes persones i portem a terme sis projectes per pal·liar la seva indigència, podem parlar, amb coneixement de causa, de tantes situacions d’exclusió i de vulnerabilitat que ens trobem dia rere dia.
La primera causa és, sens dubte, la situació precària de les persones immigrants. Joves, sobretot, que han arribat majoritàriament d’Àfrica -tant del Nord com de la Subsahariana- amb molt bona voluntat, però sense possibilitats immediates de treball i habitatge. La llei d’estrangeria -fins ara- no els permet de treballar ni tenir documentació fins passat uns anys. Han de viure en la indigència, si no són ajudats per les obres socials.
N’hi ha d’altres, de causes, com és el problema cada vegada més difícil de trobar un habitatge assequible a la seva precarietat. El sensellarisme és actualment una xacra a Barcelona i a les grans ciutats.
Contemplant dia rere dia les llargues cues que es formen a la Taula de fraternitat, on dinen més de dues-centes persones, crida l’atenció la quantitat de joves dels que parlo, en comptes dels típics homes grans –i sovint amb problemes d’alcohol- que abans eres els habituals sense sostre.
