WARA SAAVEDRA MONTAÑO
Responsable de l’àrea de projectes de dones de la Fundació Bayt al Thaqafa
Poques hores abans de finalitzar el procés de la regularització extraordinària a Espanya, la realitat ha passat per sobre de qualsevol previsió burocràtica. Amb més de 900.000 sol·licituds registrades segons les darreres dades la magnitud de les xifres ens obliga a aturar-nos i fer la reflexió sobre què significarà aquesta regularització per a les dones migrades i refugiades, i quin impacte real tindrà en les seves vides?
Aquest article defensa una idea central: la regularització és una escletxa d’oportunitat, però no resol les estructures que sostenen la precarietat, la violència i la desciudadanització que afecten de manera desproporcionada les dones migrades i refugiades.
A l’Estat Espanyol, el sector de les cures -que sosté literalment la vida quotidiana de milers de famílies- descansa sobre les espatlles de dones majoritàriament migrades. Són elles les que permeten que altres puguin conciliar, treballar i prosperar. Tanmateix, la seva contribució ha estat històricament invisibilitzada i, sobretot, condicionada per la irregularitat administrativa que les ha abocat a sostenir aquesta cadena global de cures des de la més absoluta informalitat, sense drets, sense protecció institucional i exposades a múltiples formes d’explotació, abús i violència masclista.
En aquest sentit, la regularització extraordinària pot esquerdar una de les bases estructurals de la precarietat; és un pas fonamental, però no n’és la solució. La feina no garanteix la sortida de la pobresa, especialment per a les dones d’origen extracomunitari, que pateixen una taxa de feminització de la pobresa del 55,5%, molt per sobre de la mitjana estatal, segons l’informe Feminització de la Pobresa a Espanya 2025 de l’EAPN. La pobresa és estructural, persistent i multidimensional; la documentació és una condició necessària, però no suficient, ja que la vulnerabilitat s’intensifica quan s’acumulen els factors d’exclusió.
La violència que pateixen les dones migrades no es pot analitzar de manera aïllada. Hi ha un contínuum de la violència: les opressions no s’interrompen amb l’acte d’emigrar, sinó que es transformen, s’adapten als nous entorns i es perpetuen. Aquest escenari es veu agreujat per un discurs públic i polític —tant local com global— que, de manera preocupant, normalitza la criminalització de la migració i desposseeix aquestes dones de la seva condició de ciutadanes.
Aquesta desciudadanització no és un fenomen abstracte ni anecdòtic, sinó una pràctica quotidiana que erosiona la seva capacitat d’accedir a recursos bàsics i de protegir-se de l’abús. És en aquesta cruïlla d’exclusions on la irregularitat administrativa s’entrecreua amb el gènere, el racisme, la pobresa i la identitat religiosa, creant una trama estructural que aboca a les dones migrades a una vulnerabilitat extrema davant les violències masclistes.
És impossible avaluar l’impacte d’aquesta regularització sense vincular-lo directament amb la lluita contra la violència de gènere. La irregularitat administrativa actua com un multiplicador de la vulnerabilitat de manera desproporcionada, a manera il·lustrativa:
- El pes de la denúncia: quan una dona no té documentació, el simple fet de denunciar una agressió o exigir drets bàsics a la feina es converteix en un risc real d’expulsió o de pèrdua total del suport econòmic. La por a la deportació, la por al discurs criminalitzador imposa un silenci forçat.
- La situació de les dones reagrupades: la regularització extraordinària té un impacte vital sobre les dones reagrupades i els seus fills i filles que són víctimes de violència masclista, però que sovint es troben als llimbs del sistema per no ser reconegudes com a tals o per no comptar amb una sentència ferma favorable.
- La situació de les dones víctimes de tràfic d’éssers humans: les dones migrades sotmeses a xarxes d’explotació i tràfic pateixen la pitjor cara de la desinformació. Els mateixos traficants utilitzen la manca de papers per sembrar encara més temor i desconfiança cap a les forces de seguretat, dependència, assegurant-se que no demanin ajuda. Per a elles, no ser identificades com a víctimes significa la invisibilitat i el risc continu d’expulsió.
Per tot això, aquesta regularització és una mesura necessària i històrica i és un punt de partida. Regularitzar és reconèixer existències, però encara no és garantir drets. Les dones migrades i refugiades necessiten molt més que documentació; necessiten institucions que les protegeixin, comunitats que les escoltin i polítiques capaces d’entendre la complexitat de les seves vides.
Font: Social.Cat
