EULÀLIA MAS
Directora de la FCVS
Moltes de nosaltres, les qui escrivim alguns d’aquests articles i les qui els llegim, som persones assalariades d’entitats del tercer sector social. I la majoria de nosaltres coneixem els topants de les organitzacions, els organigrames, les decisions de juntes directives o patronats, encerts i errades d’òrgans de govern i d’equips tècnics, l’obtenció de recursos i les despeses anuals, la contractació de persones de programes, d’estructura o de gestió d’altres persones, com ara les voluntàries.
Sabem que la nostra xarxa d’entitats prové d’organitzacions de voluntariat ‘assistencial’ d’abans de la democràcia del 78, o de famílies emprenedores que obrien dispositius al servei de filles i fills afectats de discapacitats. I que més tard, s’hi sumava una tercera font d’entitats: la de professionals universitaris que licitaven serveis socials davant l’administració pública.
Sabem que aquest origen divers provoca que la professionalització dels nostres equips i la generació d’ocupació creixent en les properes dècades -per l’atenció a la dependència- no sempre ve ni vindrà acompanyat d’una cultura dels ‘recursos humans’ a les entitats. L’element clau per a la qualitat de les activitats, no és prou acompanyat ni atès. Ni tampoc ho són les condicions laborals de les persones treballadores.
Sabem que les condicions de treball que haurien de quedar recollides en un conveni col·lectiu, es troben fragmentades en textos diversos: un 16% són dins el d’Acció Social; un 10% són dins el de Lleure educatiu i de Tallers. I que la resta de convenis, abasten percentatges encara més menuts d’entitats.
Sabem, doncs, que l’excessiva diversitat de convenis dificulta la negociació de les relacions laborals en les organitzacions del sector i que això continua essent una mala notícia. Alhora, la gestió dels RRHH ha anat entrant massa lentament a l’interior de les entranyes de la nostra activitat.
Sabem també que cal abordar seriosament les grans diferències de condicions laborals respecte del sector lucratiu perquè desestabilitzen els equips de treball i les relacions laborals del nostre sector.
I finalment sabem que el finançament públic del nostre sector hauria de garantir la sostenibilitat de les nostres organitzacions i la millora de les condicions laborals. Que caldria que l’administració, amb llur finançament, no precaritzés la tasca de les persones assalariades que en formem part.
Quantes coses sabem …!
