GUILLEM SOLER RECASENS
Voluntari
El passat 10 d’abril vaig tenir l’oportunitat d’endinsar-me a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les en el marc d’una iniciativa de ‘Job shadowing’ impulsada pel Centre per al Voluntariat Europeu (CEV). Bàsicament, això consistia a acompanyar durant tot un dia un membre del Parlament per conèixer de ben a prop quina feina es fa a les institucions europees. I aquesta experiència m’ha fet pensar en diverses coses.
Si qualsevol dia obres les notícies t’adones d’un fet: al món hi passen moltes coses. Algunes són bones, altres dolentes, algunes es consideren transcendentals i d’altres passen desapercebudes. Però tots aquests esdeveniments noticiables conformen el nostre dia a dia. Potser amb els nous mitjans de comunicació i noves tecnologies de la informació, a diferència d’anys enrere, tenim la sensació que tot gira més de pressa, que cada cop ens trobem en un món més frenètic on a tot arreu i a tota hora estan succeint coses. Un món que no descansa.
Però si en algun lloc estic segur que no es descansa, pel que he pogut veure, és a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les. Has vingut un dia especialment agitat, em van repetir diverses vegades. I és que és cert, just per l’última sessió parlamentària a la seu belga, amb una campanya electoral a la cantonada i un munt de qüestions damunt la taula: la votació del Pacte sobre Migració i Asil, amb una controvertida (per no dir restrictiva o directament inhumana) redefinició de la responsabilitat europea a acollir i un suport parlamentari ajustat i, fins al darrer moment, incert; un conflicte bèl·lic a les portes orientals de la Unió; i un genocidi en el qual, com a mínim, s’està adoptant una posició tolerant. Tot això caldejava un ambient als passadissos de transcendència i de desenllaç d’aquesta legislatura, en la que la feina que tothom té damunt la taula s’ha d’acabar abans que una potencial nova aritmètica parlamentària, molt probablement més escorada a la dreta que l’actual, escapcés els projectes que s’han anat teixint durant aquests darrers cinc anys.
Però és que a banda de tot això, el Parlament Europeu acull tota mena d’actes, activitats, trobades i reunions que deixen entreveure l’esforç per intentar obrir aquesta institució a tota la ciutadania que conforma aquest projecte europeu.
L’avió aterrava a l’aeroport a les 9.05 i al cap de poc més d’una hora ja estava acompanyant a la MEP Maria Eugènia Rodríguez a un acte en seu parlamentària per commemorar els vuitanta anys del genocidi sinti i romà durant l’Holocaust; seguit d’una acció crítica contra el Pacte sobre Migració i Asil i just abans que comencés la sessió plenària inaugurada amb un discurs de Felip de Bèlgica, el cap de l’estat belga. Després d’una breu pausa per dinar, vaig poder assistir a una reunió de diversos europarlamentaris amb organitzacions memorialistes preocupades per les noves lleis autonòmiques de memòria històrica i, a continuació, una sessió amb professors espanyols de l’assignatura optativa sobre la Unió Europea. Sortia a la plaça de Luxemburg a les sis de la tarda encara processant tot el que havia vist i escoltat, amb la constatació que només havia estat un petit fragment de tot el formigueig constant del Parlament d’aquell dia.
D’allà vaig sortir admirat d’unes persones que fan una feina, a vegades aparentment llunyana i abstracte, però a la vegada tan vinculada al nostre dia a dia; i sobretot, entregada a les diverses causes latents en els seus territoris de procedència. Mentre agraïa a l’Excma. Sra. Rodríguez i a tot el seu equip l’acollida, ho continuaven dient: has vingut un dia especialment agitat. Tanmateix, la sensació amb la qual vaig marxar era que allà tothom estava acostumant a aquesta agitació, aquesta intensitat i aquest frenetisme; una passió que, potser pel fet de ser voluntari, vaig poder comprendre perfectament.
