FIDEL MASREAL
Periodista d’El Periódico de Catalunya i col·laborador de cadena SER, TVE, Rac1 i La Sexta
El voluntariat és una tasca lloable. Vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar durant anys a dones grans que viuen soles, i vaig rebre molt més del poc que vaig donar. Però ara que us disposeu a debatre sobre la vostra tasca amb la solitud no desitjada, permeteu-me que us pregunti el mateix que jo m’he preguntat: Les hem de cuidar nosaltres? Hem de continuar posant pedaços en una via d’aigua que cada cop és més grossa?
La solitud no desitjada és una pandèmia. Més de cent mil dones, i més de vint-i-nou mil homes, de més de vuitanta anys viuen sols, a Catalunya [1]. Per què dones amb famílies que tenen recursos encara viuen soles? Per què no contracten cuidadors professionals, contribuint així a un sector, el de les cures, que mereix ser dignificat, en lloc de tenir a centenars de dones cuidadores precaritzades, moltes d’elles migrants sense regulació ni formació?
Però anem al fons de la qüestió: per què viuen soles, aquestes dones? Seria bo que el vostre voluntariat servís també per respondre a aquesta pregunta. Primer, donant veu a aquestes dones i homes.
Cal prevenir la desesperança [2] que pot portar a la solitud. Cal denunciar que la solitud porta a la depressió [3]. Cal preguntar-se quin model de relacions familiars estem teixint, quins valors promou la societat industrial capitalista, que porten a prescindir de les persones quan més ens necessiten. Quin nou contracte social hem de signar entre tots i totes: els avis, els governs, els voluntaris, les famílies, les empreses, l’escola… Hem de tornar a reunir-nos a la foguera i posar-hi remei: habitatge en comunitat, implantació immediata d’eines sociosanitàries, canvi de rol dels fills i filles, pensions dignes, combat de l’edatisme…
Si no parem aquesta pandèmia, en vindran d’altres, com la solitud dels adolescents, que no fa altra cosa que demostrar-nos que el problema no és que hi hagi dones grans soles. El problema és que estem tots molt sols, transformats en autòmats digitals rodejats de milions d’autòmats digitals. En les persones grans es veu i viu de forma més cruel, perquè viuen en un quart sense ascensor, amb una pensió miserable i sense cap de les xarxes bàsiques de suport (veïnatge, família, espiritualitat, mercat, casals) que constituïen la nostra foguera col·lectiva.
[1]https://www.idescat.cat/indicadors/?id=basics&n=10793&col=1
