EULÀLIA MAS
Directora de la Federació Catalana de Voluntariat Social
Ens vàrem conèixer al Màster de Direcció d’ONG d’ESADE, l’any 2007… Ara fa 18 anys!
De bon començament vaig percebre que l’Enric jugava una lliga diferent de la de la resta de companys i companyes de la nostra promoció. I m’atreviria a dir que, tot i la consideració i el respecte que em mereixen els docents, s’allunyava fins i tot del professorat. El fet és que, d’entre nosaltres, hi podia haver persones potser més estudioses, o més complidores, o més ben formades intel·lectualment, però l’Enric excel·lia en autenticitat, en sentit comú, en coneixement del terreny, en experiència. I tant si parlava de dades, com d’intervenció social de les ONG, com de gestió de projectes, com d’emergències, ell brillava. Es feia escoltar. Tenia un magnetisme càlid. No era un seductor vanitós ni superb, sinó un company afectuós que et feia sentir l’escalf del seu tracte. Alhora, notaves en ell una persona lluminosa que abordava la tasca que compartíem tots els qui coincidíem a l’aula, amb veritable passió.
Anys més tard vaig poder comprovar com darrere el tarannà públic amb què es presentava a classe o en la relació de grup, ell exercia la mateixa influència -motivadora i esperançada- en el seu equip de treball intern de Creu Roja Catalunya. Gràcies a ell, i a la seva tossuderia influent, la Creu Roja es va fer disponible a tractar amb exquisidesa la FCVS, i negociar amb cordialitat un conflicte d’interessos que s’hauria pogut enquistar. Aquell va ser un gest més, dels que li he vist, fet amb grandesa humil.
Més cap aquí, recordo també un altre moment unit a una etapa trista de La Taula, en què patíem enfrontaments d’interessos i entre tots col·laboràvem a fer més profunda la nostra ceguera davant el barranc real cap on caminàvem. La situació ens hauria pogut conduir a clausurar l’activitat, la missió i el futur de La Taula. Ell va tenir aleshores una intervenció serena i assenyada, plena d’autoritat, davant la qual tothom va cedir i acceptar de repensar les nostres pròpies (des)raons.
L’Enric era un convençut de la força del bé que, tot i menut, pot obrir-se camí malgrat el mal gegant, com David ho fa davant de Goliat. Era un militant intel·ligent de les lluites que es combaten amb el cor. Era un activista polític de la tendresa.
Gràcies, Enric, pel teu mestratge!
