MONTSE LLAGOSTERA FORNS
Vicepresidenta Associació Logos
No pretenem fer un escrit formal, bàsicament pretenem narrar la història d’una usuària que mitjançant l’acció de voluntariat aconsegueix nodrir l’autoestima i, en conseqüència, se sent apoderada de la seva situació. Així doncs, és un cas clar de com les tasques voluntàries repercuteixen en les persones i, per tant, en la societat.
Tot seguit, exposarem un exemple d’apoderament femení. Primer, però, hem de tenir present que resulta molt significativa l’alta incidència en la societat d’un perfil de persona que es troba en moltes ocasions en situació de vulnerabilitat. Es tracta de dones de mitjana edat, dedicades exclusivament a les tasques pròpies de la llar, que exerceixen de figura cuidadora de la família i desenvolupen el rol de gènere assignat per la nostra societat que es va perpetuant amb el temps.
La senyora, que anomerarem ics, té al voltant de quaranta-cinc anys i és mestressa de casa. Arran de l’emancipació dels seus fills i filles pateix la síndrome del niu buit. El seu company es troba en edat de treballar i això provoca en ella una sensació molt forta de solitud. Aquesta situació sovint s’invisibilitza davant d’una societat poc acostumada al tracte proper. A més, freqüentment es combina amb un soterrament de l’autoestima.
Afortunadament, la senyora ics un dia s’atreveix a tallar la barrera per trencar amb el seu sentiment de solitud i s’apropa a la nostra entitat: Logos.
A l’associació ens cuidem d’oferir a les persones usuàries recursos per a l’alfabetització digital. Acompanyem amb una formació de creixement personal integral, com el que li fem a la senyora ics. Aquest procés la porta a tenir la necessitat de formar-se més i de fer realitat la seva independència econòmica i personal.
Tot i que pot semblar sorprenent, no aconsegueix només ella la seva fita, ja que nosaltres també experimentem un creixement personal amb cada persona usuària que atenem.
Fer voluntariat no és només ajudar les persones, és enriquir-se d’humanitat, pal·liar les injustícies socials i fer que les persones en risc d’exclusió social puguin tornar a creure en la nostra societat, en la humanitat.
Ser voluntària és l’acte més ferm de ‘desobediència social’, perquè d’aquesta manera demostrem que no ens conformem amb el patiment de terceres persones, sinó que el patim i el rebutgem.
El refusem amb accions reals: amb l’acompanyament a persones en situació de vulnerabilitat. No només fem una piulada o publiquem les injustícies socials a alguna xarxa social -que sovint no són frases de la nostra propietat intel·lectual, sinó més aviat plagiada-.
Aquesta acostuma a ser la pràctica més utilitzada socialment: ser políticament correcte però sense fer el pas a l’acció. Perquè sovint no s’empatitza i només parla des de casa, amb el món i l’ordinador per finestra.
Per això, el lema de la nostra associació és: ‘El món canvia gràcies als teus actes no amb les teves paraules’.
