JORDI COSTA PUIGMAL
President de l’Associació Tramuntana Després del Suïcidi (TDS)
Quan parlem de salut, sovint pensem en hospitals, professionals, diagnòstics o tractaments. Però la salut també es construeix fora de les consultes: en els vincles, en la capacitat d’escolta, en els espais de confiança i en la resposta que una comunitat ofereix davant el patiment. El suïcidi és una realitat complexa que no afecta només una persona. Té un impacte profund en les famílies, les amistats, els centres educatius, els entorns laborals i els municipis. Per això, abordar-lo exigeix una mirada compartida que integri prevenció, atenció, postvenció i suport comunitari.
Parlar del suïcidi amb responsabilitat també és fer salut. Posar paraules al dolor pot ajudar una persona a sentir-se escoltada, facilitar que demani ajuda i reduir l’aïllament. El silenci, en canvi, pot reforçar l’estigma, la vergonya i la sensació que determinades experiències no es poden compartir.
També cal parlar del que passa després d’una mort per suïcidi. Les persones supervivents poden viure un dol especialment complex, marcat pel trauma, les preguntes sense resposta, la culpa, la incomprensió i, sovint, una gran soledat. La postvenció és la resposta que s’ofereix a aquestes persones i als seus entorns perquè no hagin d’afrontar aquest procés sense informació, orientació ni suport. Per això diem que la postvenció també és prevenció.
En aquest context, la 3a Cursa-Caminada ‘Parlem del Suïcidi’, que es va fer el 5 de setembre de 2026 a Avinyonet de Puigventós, té un valor que va molt més enllà de l’activitat esportiva. Córrer o caminar plegats converteix l’espai públic en un espai de sensibilització, memòria, trobada i cura. L’esport esdevé una eina per generar vincles, trencar silencis i recordar que la salut emocional és una responsabilitat compartida.
Aquest tipus d’iniciatives apropen la salut a la vida quotidiana. No esperen que el patiment arribi únicament a una consulta, sinó que porten la conversa als pobles, a les entitats, a les famílies i als espais comunitaris. Aquesta mirada és especialment important en territoris rurals, on les distàncies, la manca de recursos especialitzats o la por a ser assenyalat poden dificultar encara més la demanda d’ajuda. També interpel·la les administracions, els serveis públics, les entitats i la ciutadania. La salut comunitària necessita coordinació, proximitat i recursos accessibles, però també una cultura col·lectiva que permeti preguntar com estem i escoltar la resposta.
Una comunitat saludable no és aquella on ningú pateix, sinó aquella que sap detectar, escoltar, orientar i acompanyar. Una comunitat que no jutja, que no abandona i que entén que demanar ajuda és un acte de valentia. La Cursa-Caminada ens recorda que cada pas pot contribuir a construir aquesta xarxa de cura. Perquè parlar del suïcidi és parlar de salut, de drets, de prevenció, de postvenció i, sobretot, de vida.
