Evolució del voluntariat a Catalunya

Eulàlia Mas

Directora de la Federació Catalana de Voluntariat Social

El voluntariat té unes arrels ben profundes en el temps, que van molt enllà. Segles enllà, de fet, si ens remuntem a l’experiència de l’Orde Hospitalària de Sant Joan de Déu, en la qual des del segle XVIII ja es comptava amb la col·laboració de persones voluntàries, anomenades aleshores ‘Terceres Ordes’, que eren formades per persones seglars: veritables associacions de voluntariat, que en la seva major part eren constituïdes per dones de classe social alta.

Però si ens centrem en el voluntariat tal com avui el coneixem, cal situar-nos de cop dos segles més tard: en el període de naixement de la transició democràtica a casa nostra, post franquista, a finals dels anys setanta del segle XX.

 

Anys vuitanta

És aleshores, amb l’eclosió dels ajuntaments democràtics i la vertebració d’un incipient tercer sector -no anomenat pas així, encara- quan, a Catalunya, s’inicià el procés de vertebració del voluntariat, per donar-li veu i força, i per enfocar-lo cap a la seva eficiència en la intervenció social.

Quedem-nos amb aquesta paraula: eficiència. Perquè és al seu entorn, que va girar a partir d’aleshores la futura reglamentació de l’actuació voluntària. Es va enfocar el foment del voluntariat com el cultiu d’un espai delicat (els sindicats de seguida van subratllar-ne els riscos davant el mercat de treball i davant l’incipient estat anomenat del benestar, que naixia aleshores) al qual calia dotar d’eines ‘professionals’ perquè treballés amb eficiència, i no només amb les bones intencions habituals fins aleshores.

Simultàniament, les universitats iniciaven també les seves titulacions de treball i educació social: l’acció social progressivament anava deixant de ser l’espai de l’assistencialisme i la beneficència, el terreny del ‘bonisme’ oficial de l’església catòlica i passava a ser un territori abonat per al desplegament de polítiques d’igualtat d’oportunitats i d’inclusió.

Un esdeveniment concret d’aquell moment, l’aprovació de la Prestació Social Substitutòria, a desembre de 1984, va permetre que persones declarades insubmises davant l’obligació de fer el servei militar, ja no anessin a presó, i que poguessin realitzar una tasca encomanada  ‘a casa’ les entitats del sector, entre d’altres llocs. Aquesta incorporació notable de persones joves en el circuit intern de les organitzacions, tot i ser molt criticada inicialment, va nodrir els circuits  de valor afegit i també va contribuir a professionalitzar les maneres de treballar de la xarxa.

 

Anys noranta

Les coses doncs, filles d’aquell primer context en el qual només les grans entitats ‘formals’, com ara Càritas i Creu Roja, havien pogut treballar sota protocols i procediments reglats, però en el qual la resta de voluntariats havien anat naixent a l’entorn d’iniciatives de caràcter més comunitari, a mitjans dels anys noranta van anar quedant organitzades així:

  • es constituïa la FCVS el novembre de 1989.

    • _x000D_

  • naixia l’organisme administratiu INCAVOL, de la Generalitat de Catalunya, l’any 1991

    • _x000D_

  • s’aprovava i es publicava el 1er Pla de Formació del Voluntariat de Catalunya, l’any 1994

    • _x000D_

  • s’aprovava la Carta del Voluntariat, pel Parlament de Catalunya, l’any 1996

    • _x000D_

Segurament, l’impacte d’aquella primera intervenció governamental en l’ordenació de l’espai del voluntariat, li va ‘robar’ ja d’entrada certa espontaneïtat i capacitat d’autoregulació al moviment que s’estava desplegant, i li va prendre el seu caràcter més veïnal i associatiu. Això és un fet.

Les fórmules comunitàries, molt pròpies d’experiències de voluntariat llatinoamericà (i que a Catalunya havien tingut recorregut durant els anys setanta i principis dels vuitanta) quedaven escapçades per aquest reglamentisme contundent. El voluntariat ‘oficial’ de Catalunya es volia emmirallar amb el d’Europa, i iniciava, així, el que seria la seva ruta fins avui.

A la FCVS, nascuda feia molts pocs anys, aquest influx inicial del poder polític democràtic, tot i els riscos que comportava,  sempre li va semblar positiu en general, i va optar per negociar-hi, per digerir-lo i per fer-lo digerible a les seves entitats federades.

Evidentment, tot té cara i creu, i efectivament, si no hi hagués hagut cap interès pel voluntariat en l’agenda política dels anys noranta, avui no seríem aquí. Potser, de fet, hauríem acabat sent del tot in-significants, no existiria el sector com a tal, o no seríem un dels protagonistes del diàleg a múltiples bandes.

A la FCVS es decantaren, doncs, per negociar amb els reguladors. I es va assumir que l’estira i arronsa entre la societat civil organitzada i el govern del país, sempre comportaria tensions, degudes a certa voluntat intrusiva del poder. Però això formava i forma part de les regles del joc democràtic.

Un exemple de desencontre entre David i Goliat, el van constituir les Olimpíades del 1992, en les quals els governs municipal i català van prendre les regnes del moviment voluntari i se’l va fer seu, a favor de l’acollida i l’organització de la causa olímpica i sota el comandament del comitè olímpic. La ciutadania hi va respondre massivament i l’impacte del voluntariat en aquella convocatòria va ser molt rellevant. Però les entitats del sector s’ho van mirar a distància, des de la barrera i amb cert escepticisme, justament perquè se’ls prenia autonomia en la gestió del voluntariat i també el seu perfil marcadament crític amb grans esdeveniments massius i/o negocis a escala global.

Tanmateix,  un cop finalitzats els jocs, el sector va saber recollir els fruits de la seva postura crítica confrontada a la dels governants, i negociar bé en els assalts següents. Poc a poc es va anar guanyant un lloc en les taules de diàleg successives.

 

Dues dècades dels dos mil

Amb els anys, la FCVS ha après que si el sector no s’afebleix en la continua negociació amb el poder (pressió erosionadora de vegades), cosa que no és fàcil, si sap marcar el seu perfil i les seves condicions, i continua treballant sota les pròpies pautes, el resultat és la creació i el manteniment d’un espai fèrtil, ple d’iniciatives socials transformadores, que giren a l’entorn de la persona més vulnerable, que genera llocs de treball i convida a molta gent a col.laborar-hi voluntàriament.

I la seva solidesa de 30 anys li ha permès ser autora de publicacions i/o participar en articulats tan rellevants per a l’evolució del voluntariat, com ara: