TERESA BERMÚDEZ SÁNCHEZ
Directora habitatge compartit Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona
Darrerament, s’ha estès la preocupació entre la ciutadania sobre l’accés a l’habitatge o la capacitat per mantenir-lo. Els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’aquesta problemàtica estesa a una gran part de la població que té dificultats per trobar un habitatge adequat i assequible. Els preus mitjans del lloguer superen els 1.000 euros a Barcelona1 i a altres municipis catalans2 i els preus de les habitacions a les ciutats més tensades es troben al voltant de 600 euros3.
El sensellarisme és un problema d’ordre públic que no para d’augmentar tal com recull la diagnosi de la Xarxa d’atenció a persones sense llar4 o el Marc d’acció per l’abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-20255, una problemàtica visible en els carrers de les nostres ciutats i invisible en habitatges insalubres i inadequats, massificats, en habitacions compartides, en habitacions d’hostals, en tendes de campanya o en naus ocupades.
Malauradament, les mesures per abordar el problema continuen sent insuficients tant en la disposició d’una estratègia global (com a política pública) a llarg termini i dotada d’un pressupost adequat o en el desplegament, tramitació o aprovació de Lleis dirigides a la eradicació del sensellarisme. En tenim exemples recents com el de la Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l’habitatge6 on no es regula o ho fa molt tímidament els preus del lloguer, els habitatges turístics o les mesures cap als grans tenidors… o la Proposició de Llei de mesures transitòries i urgents per a fer front i eradicar el sensellarisme7 que, amb l’anunci d’eleccions anticipades a Catalunya el maig de 2024, ha quedat aturada la seva aprovació. Aquesta proposició de Llei pretén atorgar el dret subjectiu a un espai residencial digne a persones en situació de sense llar i així combatre el sensellarisme de carrer mentre no s’articulen o despleguen altres Lleis d’habitatge que garanteixin aquest Dret humà.
I així amb mesures tímides, aturades, insuficientment desplegades o poc valentes políticament és com el camí cap al Dret a l’habitatge continua sent un atzucac per a la majoria de la població i, especialment, per a la més vulnerable.
