QUICO MANYÓS
FUNDACIÓ HEURA
Quan més de 30 entitats d’àmbits diferents s’ajunten per treballar conjuntament i assolir un mateix objectiu passen coses meravelloses. És inspirador i motivador. Això és el que ha passat en el cicle ‘De res o no res a ser o no ser: viure a la intempèrie’, impulsat per la Fundació Heura en el marc de la Convocatòria de Projectes Socials de la Fundació ‘la Caixa‘ i que s’ha celebrat al Palau Macaya. Durant mesos, aquest cicle ens ha permès intercanviar punts de vista i propostes amb persones amb experiència de sensellarisme, entitats socials, administracions públiques, universitats, empreses, col·legis professionals i ciutadania compromesa per reflexionar conjuntament sobre una realitat que continua creixent als nostres barris i ciutats.
El passat 11 de juny, en l’acte de cloenda i davant algunes autoritats, vam poder presentar el resultat de tota aquesta feina conjunta: una Carta de Compromisos per a l’erradicació del sensellarisme, construïda de manera participativa i consensuada. El valor del document no rau només en el seu contingut, sinó en el procés que l’ha fet possible. Massa sovint les polítiques socials es construeixen sense escoltar prou les persones que viuen les situacions d’exclusió. En aquest cas, les persones amb experiència de carrer han estat protagonistes del debat i de les propostes.
La Carta recull compromisos relacionats amb l’habitatge, la salut, l’empadronament, l’ocupació, la lluita contra l’aporofòbia i la participació activa de les persones afectades. Però sobretot representa una voluntat compartida: passar de l’anàlisi a l’acció.
A l’acte hi van participar representants de la Generalitat, la Sindicatura de Greuges, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, la XAPSLL, entitats socials, universitats, PIMEC, Respon.cat i nombrosos agents compromesos amb la inclusió social. Una diversitat que demostra que el sensellarisme no és una qüestió exclusiva dels serveis socials, sinó un repte que interpel·la tota la societat.
Potser la pregunta és per què iniciatives com aquesta tenen tan poc ressò públic. Quan es parla de sensellarisme, els titulars acostumen a centrar-se en les conseqüències visibles del problema. En canvi, les propostes, els consensos i els compromisos col·lectius rarament ocupen espais destacats.
I tanmateix, és precisament aquí on es troba la possibilitat del canvi. Quan persones usuàries, entitats, empreses, universitats i administracions són capaces de construir una agenda compartida, estem davant d’una notícia rellevant. Potser no genera polèmica. Potser no busca confrontació. Però genera esperança.
Ara comença la part més difícil: convertir els compromisos en polítiques, recursos i accions concretes. La Carta no és un punt final. És una invitació a caminar plegats cap a una societat on ningú hagi de viure a la intempèrie.
Article publicat a L’independent de Gràcia
