Magda Ruiz Expósito
Escriptora i Voluntària de l’AECC-Catalunya contra el càncer de Girona
M’agradaria començar amb les paraules de María Jesús González, infermera de l’atenció de malats en unitats de cures pal·liatives (2002): “L’objectiu no és la mort, sinó la vida. El més important és cuidar la vida de la persona fins que l’arribi el moment de la mort. La persona que ha estat feliç en l’entorn, mor tranquil·la, sobretot quan els temes pendents estan tancats”.
Això em dona peu a una sèrie de reflexions, que les dividiria en tres blocs:
El primer, si pacient i família estan informats d’igual manera de la malaltia i del temps orientatiu que li queda.
El segon, el conformisme dels familiars i amistats (sovint importants per la persona malalta) a deixar que pugui marxar en pau, sense l’angoixa de repetir-li que no ens deixi, que lluiti, quan el malalt ja sent que està en el seu últim temps..
El tercer, la possibilitat de la persona a deixar totes les coses importants preparades, quan sap el que pot passar el pròxims mesos… dies….
En aquests moments que la vida es va apagant a poc a poc, el més important és ser compresos. Es viu amb resignació, en silencis, en mirades, però també amb ansietat, agitació… Tot dependrà del tarannà de cada persona. És un temps d’espera en el qual la vida és molt important per al malalt, els dies els valora amb molta intensitat.
La família sovint té necessitat de parlar de tot, necessita d’aquesta conciliació. A vegades no saben què fer, hi ha sentiments d’impotència, obrint el tema de si morir a casa o en un hospital.
Quina lliçó de vida i d’amor, la del voluntari que en l’últim alè li dona la mà a la persona que durant tant de temps ha acompanyat i amb la mirada s’acomiada amb un “fins ara, ens retrobarem” (paraules transmeses per una voluntària de l’Hospital Sta. Caterina).
Última reflexió amb unes paraules de Moisés Broggi: “La “bona mort” no només depèn de la medicina”.
