‘Es pot transformar la percepció social sobre la presó?’

La 2aTrobada de Voluntariat Penitenciari, celebrada el 18 d’abril a Barcelona, va posar sobre la taula la necessitat d’explicar millor la realitat penitenciària, fugir dels casos aïllats i reforçar una mirada social i compartida sobre la reinserció.

Mès d’un centenar de persones, sobretot voluntàries i professionals de l’àmbit penitenciari, van participar en la jornada impulsada pel Grup de Treball de Voluntariat Penitenciari de la Federació Catalana de Voluntariat Social. La trobada, que va aprofundir des de diferents punts de vista en el dret de les persones preses a una vida digna i en la transformació de la percepció social sobre el sistema penitenciari, va obrir la mirada amb una taula de debat amb Pedro Arco, director del Centre Penitenciari Brians 2; Fàtima Llambrich, periodista d’informació judicial i policial; Raquel Robalo, tècnica del Servei de Medi Obert i Serveis Socials; Raül Romeva, professor universitari i exintern, i Francisco Vicente, antic funcionari de presons.

Moderada per la periodista Glòria Barrete, s’hi van abordar, entre altres temes, el paper dels mitjans de comunicació, la percepció social de la presó, la salut mental, la violència institucional i la responsabilitat col·lectiva davant del sistema penitenciari. Un dels eixos centrals de la conversa va ser la necessitat de situar la presó en el seu context social. Raül Romeva la va definir com un «mirall de la societat», una idea que també va recollir Pedro Arco en assenyalar que «moltes de les problemàtiques que hi ha dins dels centres penitenciaris ja existeixen fora«. La presó, per tant, no pot entendre’s com una realitat aïllada ni com una institució capaç de resoldre, per si sola, problemes socials previs, van indicar.

En aquest sentit, Arco va insistir en la importància de contextualitzar qualsevol informació relacionada amb els centres penitenciaris. Va advertir del risc de focalitzar el debat públic en qüestions parcials o anecdòtiques sense explicar el conjunt de la realitat penitenciària. També va descriure l’empresonament com una pèrdua del control sobre la pròpia vida i va plantejar la necessitat de qüestionar una concepció de la presó que la consideri un simple «magatzem de persones».

Per la seva banda, Francisco Vicente va posar l’accent en la violència estructural vinculada a la privació de llibertat. Segons va assenyalar, la violència pot estar present de manera quotidiana dins dels centres, però també cal tenir en compte que la pròpia estructura penitenciària comporta una forma de «violència» derivada de la limitació de drets i de l’autonomia personal.

Una part important del debat es va centrar en el paper dels mitjans de comunicació. Arco va defensar que cal aconseguir que la societat vulgui saber més sobre les presons i va assenyalar la necessitat de generar un sentiment més gran de responsabilitat compartida.

Fàtima Llambrich va explicar les dificultats que sovint existeixen en la relació entre els mitjans i els centres penitenciaris. Segons va exposar, en alguns casos hi ha reticències davant l’entrada de periodistes, perquè alguns professionals poden sentir que la seva feina està sent fiscalitzada. Al mateix temps, va defensar que els mitjans també han de ser objecte d’exigència i escrutini, especialment en un context en què el públic sovint acaba consumint només una part molt reduïda de la informació, com ara un titular o un vídeo breu.

Els i les participants van coincidir en la necessitat de parlar de les presons de manera regular i no només quan es produeix un fet extraordinari, com una mort, un conflicte o l’ingrés d’una persona coneguda. Fer-ho de manera continuada permetria, van exposar, construir una base de coneixement social que facilitaria després una informació més profunda i contextualitzada. Romeva va defensar, en aquest sentit, la necessitat de generar molta més informació sobre la realitat penitenciària i de donar visibilitat també als casos de reinserció reeixida. Davant d’un cas concret de fracàs, va plantejar la importància d’incorporar dades, anàlisi i exemples que permetin entendre quina és la realitat global.

Un altre dels consensos del debat va ser la necessitat de revisar la manera com es valora públicament l’èxit del sistema penitenciari. Els participants van remarcar que els mitjans tendeixen a posar el focus en els casos en què una persona no es rehabilita, mentre que els processos de reinserció que funcionen acostumen a tenir molta menys visibilitat.

Es va plantejar que sovint es demana al sistema penitenciari una taxa d’èxit pràcticament absoluta, una exigència que no s’aplica de la mateixa manera a altres serveis públics. De la mateixa manera que s’entén que un hospital no pot garantir la curació de totes les persones que hi ingressen, es va defensar que la reinserció tampoc no pot ser valorada únicament a partir dels casos en què no s’assoleix l’objectiu.

Aquesta reflexió va portar també a qüestionar la mateixa naturalesa de la pena de presó en molts contextos. Els participants van recordar que existeixen diferents formes de complir una condemna i van posar sobre la taula la necessitat d’analitzar fins a quin punt l’aïllament complet d’una persona de la societat facilita realment la seva posterior reintegració. Romeva ho va sintetitzar amb una pregunta de fons: “Com vols ensenyar a algú a viure en societat si està tancat?”

«No és una realitat aliena a la societat»

La salut mental va ser un altre dels temes destacats. Arco va recordar que les persones que pateixen problemes de salut mental formen part de la societat i, per tant, també formen part de la població penitenciària. «La presó -va advertir- no pot considerar-se una institució “màgica” capaç de resoldre aquestes problemàtiques». Romeva hi va afegir que molts problemes de salut mental no s’han detectat abans de l’ingrés a presó, fet que trasllada als centres penitenciaris situacions que ja existien prèviament i que sovint requereixen recursos especialitzats.

Al llarg del debat va aparèixer de manera recurrent una idea: la presó no és una realitat aliena a la societat. Les persones que hi ingressen han trencat determinades normes del contracte social i la pena implica la privació de llibertat, però això no elimina la responsabilitat col·lectiva sobre què passa durant la condemna ni sobre les condicions en què aquestes persones tornaran a la comunitat, van indicar els participants a la taula.

També es va assenyalar que la percepció social de les penes varia considerablement entre països i contextos culturals, i es va advertir del risc d’una possible involució cap a respostes cada vegada més punitives davant de determinats fenòmens delictius.

La trobada va concloure amb una idea compartida: Cal explicar més i millor la realitat penitenciària, amb dades, context i pluralitat de veus. Fer visible la complexitat dels centres, els processos de reinserció i les múltiples realitats que conviuen dins de la presó és una condició necessària per construir un debat públic menys basat en percepcions i més fonamentat en coneixement.

I, com va plantejar Pedro Arco, potser una manera d’apropar aquesta realitat a una societat poc sensibilitzada és començar per posar la persona a l’altre costat: «Què pensaríem si qui fos a la presó fos el nostre germà, un familiar o algú proper?«

Conclusions de les taules temàtiques

La Trobada va servir també per a presentar i debatre públicament el manifest del Grup de Treball de Voluntariat Penitenciari (GTVP) que s’ha anomenat la Declaració de Drassanes i que porta per títol, precisament, ‘Tenen dret les persones privades de llibertat a un vida digna?’ Aquest text funciona a mode de “constitució” dels principis del GTVP.

Per aquest motiu, acabada la taula rodona, el conjunt del centenar de voluntaris i voluntàries assistents es van dividir en sis grups. L’objectiu era analitzar en detall la Declaració de Drassanes i proposar mesures pràctiques de cara a la societat. Cada un dels sis grups de voluntariat va analitzar un dels paràgrafs de la Declaració. Al final, van elaborar unes conclusions individuals que es van presentar en format ‘Padlet’. Trobareu el document de Les conclusions.

Tant la Declaració, com les conclusions sobre el seu contingut, pretenen interpel·lar el conjunt de la societat per obrir un debat necessari sobre el model penitenciari actual, les condicions de vida a la presó i les alternatives possibles. Són un nou fonament de les accions futures que durà a terme el GTVP fins a la propera Trobada general prevista per a l’any 2028.