Barcelona Ciutat Refugi comparteix la mirada d’Amin Hadian, iranià i demandant d’asil polític a Barcelona, després de passar per Grècia, on va realitzar tasques voluntàries amb companys i companyes refugiades. Un exemple de com el voluntariat pot ajudar a transformar realitats.
L’Amin es troba ara en un moment dolç. Després de fugir del seu país per por i de recórrer un camí ple d’entrebancs, parlem amb ell en un moment en què ha trobat una mica de pau. Se sent a recer a Barcelona. Tant és així que de moment no té la intenció de continuar el viatge cap al Canadà, destí que somiava quan va sortir del seu país. Estudia en un institut, tot i que encara li falta aprendre bé el català. Però parla molt bé l’anglès i transmet molta energia, i vol continuar fent de voluntari per donar un cop de mà a persones com ell.
Amin, què feia un noi tan jove (tenies 17 anys!) fugint tot sol del seu país?
Doncs al meu país, l’Iran, no podia fer determinades coses, el govern d’allà no permet determinats comportaments, que per mi no eren dolents. Al contrari, vaig començar a publicar coses reals, que estaven passant, coses que podien ajudar les persones. Em van començar a perseguir i castigar; per això en vaig haver de marxar.
Com vas arribar a Barcelona?
Va ser per casualitat. Anava de camí cap al Canadà. De fet, vaig intentar sortir d’Espanya i no vaig poder. Per sort, perquè aquí hi ha més capacitat i sobretot més voluntat d’acollir les persones refugiades com jo. La nostra situació, tot i la incertesa òbvia de ser demandant de protecció internacional, és més estable a Catalunya, i en particular a Barcelona.
Quina ruta vas fer o com va ser el teu viatge fins aquí?
La veritat és que va ser llarg i feixuc. Vaig entrar a Turquia, vaig passar un temps a Grècia i després una temporada a Itàlia, des d’on vaig venir a Espanya per intentar viatjar al Canadà. No vaig poder seguir. Ara estic bé aquí, he presentat la demanda d’asil a Espanya, però potser en un futur aniré al Canadà.
Pensava que, si algú m’havia fet feliç acollint-me desinteressadament, potser jo també podria fer feliç altres persones.
Com és que vas fer de voluntari quan encara eres un refugiat?
A Grècia dormia al carrer, i un dia vaig trobar una noia que coneixia d’una de les organitzacions d’allà, Khora, i li vaig dir que ja no podia més. Va moure els fils i em va trobar unes persones que em van acollir. Vaig sentir que, si ells m’ajudaven, jo havia de tornar d’alguna manera aquest gest. Pensava que, si algú m’havia fet feliç acollint-me desinteressadament, potser jo també podria fer feliç altres persones. A més, estic convençut que, si pots alegrar la vida d’algú, aquesta persona voldrà, de retruc, compartir-ho i fer alguna cosa pels altres.
Va ser així com vaig començar a fer de traductor en aquella entitat. Moltes de les persones afganeses arribades a Atenes no parlaven anglès, i jo, amb el persa i l’anglès em podia comunicar amb els uns i els altres. Els acompanyava a fer gestions, per exemple. Però la major part del temps donava suport a Velos Youth Center, per la meva edat, òbviament. Intentava ajudar en tot el que podia. Quan vaig fer 18 anys, em van contractar i tot durant un temps.
Si tenies feina, per què vas marxar d’Atenes?
Tenia feina, però realment no es podia viure d’aquell sou, era molt, molt baix. Grècia està immersa en una crisi brutal, i jo no veia què allà me’n pogués sortir i pogués arribar a estudiar molt, que és el que vull fer.
No tenia on anar a dormir i em vaig quedar un altre cop al carrer.
I et vas sentir acollit de seguida a Barcelona?
Doncs no, l’arribada va ser molt dura. Vaig arribar un divendres, i a l’oficina de serveis socials em van dir que hi tornés dilluns; no tenia on anar a dormir i em vaig quedar un altre cop al carrer. Fins i tot després em van dir que tardarien tres mesos a poder oferir-me un lloc on dormir. L’espera no va ser tan llarga, i mentrestant vaig anar trampejant amb amics i coneguts que podien acollir-me uns dies.
Finalment vaig poder entrar en un pis, i més endavant, quan em vaig haver de buscar jo mateix una habitació, ja em sentia més apoderat. Ara estic content de poder anar a l’institut, i vull tornar a fer de voluntari en alguna entitat d’aquí. De fet, el juliol passat ja vaig ser voluntari als Jocs Mediterranis de Tarragona, i la veritat és que va ser una de les millors experiències de la meva vida. Érem gent de tot el món.
Convius amb altres persones refugiades? Sou una pinya?
Tenim orígens tan diversos que no sempre ens entenem del tot. No només per la llengua, sinó també per la manera de veure la vida. A vegades penso que haurien d’obrir-se més a les possibilitats que aquesta societat ens ofereix i deixar les tradicions que els fan tancar-se i pensar d’una manera més restrictiva.
Com t’estàs adaptant a la vida d’aquí?
De la millor manera: a l’institut. Em costa molt, però, ja que no parlo ni castellà ni català. Vaig a classe, però tot i així és complicat. El professorat m’ajuda molt, per exemple em permet escollir el dia de l’examen. I també em van ajudar molt quan es van adonar que tenia un problema de menjar per manca de recursos: al migdia em van posar amb la resta d’estudiants al menjador. Ara estic fent segon de batxillerat, i quan acabi, vull continuar estudiant. Però alhora tinc la intenció de seguir fent feines de voluntari. Ara mateix estic esperant a millorar una mica el meu castellà per posar-m’hi.
De fet, a l’Amin l’hem conegut perquè està apuntat a la base de dades de persones que volen fer un voluntariat de la Federació Catalana de Voluntariat Social.
Font: Barcelona Ciutat Refugi
