- El voluntariat, a Catalunya ha envellit
- El voluntariat, a Catalunya s’ha estancat
- El voluntariat no és una experiència que atregui el jovent
- El voluntariat no superarà la generació actual que el practica
- L’activisme i la militància són més atractius que el voluntariat
Afirmacions com aquestes les escoltem sovint pronunciades per ‘veus enteses i expertes’ del sector, les quals anuncien des de fa temps, que això del voluntariat té els dies comptats.
Evidentment, els equips de persones voluntàries -entre les quals hi ha perfils d’activistes i militants de primer nivell!- hem de sobreposar-nos a aquest moment de desconcert i situar el diagnòstic al seu lloc. Perquè si el país sencer és qui ha envellit, aleshores podem considerar que nosaltres ens hem quedat amb el bo i millor de les persones grans. Comptem amb persones altament capacitades i compromeses entre nosaltres. Que, a més, interactuen còmodament amb generacions més joves. Això té un valor incalculable!
D’altra banda, tot i que des de fa temps l’assistència social a persones vulnerables és considerada una activitat poc transformadora, no gaire amiga de l’afany de justícia, que arrossega l’etiqueta empipadora de la ‘bona gent de la beneficència’, el cert és que, quan van maldades davant situacions d’emergència, el voluntariat sempre hi és. Perquè l’atenció i l’acompanyament de persones en risc és un deure ètic que explica molt bé com és la població que el sent i que hi respon.
A més, ens hem diversificat i especialitzat. Fem voluntariat acompanyant moltes poblacions en situació de risc: infants, adolescents i joves, persones amb diversitat funcional, persones grans, persones nou vingudes, persones privades de llibertat, persones víctimes de maltractaments, d’addiccions, de tràfic i d’explotació, persones amb malalties, persones sense llar o en situació de dependència. També fem voluntariat en la conservació de la natura i la preservació del medi ambient, en la promoció del lleure educatiu i de l’escola inclusiva, en la promoció de la cultura popular i les seves múltiples expressions. També en l’exercici de l’associacionisme en barris i pobles, tot dinamitzant la comunitat, o fent cooperació i solidaritat internacional, o fomentant la pràctica de l’esport. Molt sovint fem alhora voluntariat en més d’un d’aquests espais.
I els nostres rols mantenen i enforteixen les entitats associatives. És així!
Tant quan hi fem acompanyament de persones, com quan defensem els drets humans, socials i civils de col·lectius, o defensem la igualtat d’oportunitats per a persones desafavorides i els donem informació, orientació i assessorament.
Com també quan despleguem el paper de mentoria, tot fent de mestre o de parella lingüística, o quan col·laborem a fer activitats en la vida diària, o quan fem tasques administratives, ocupant-nos de la coordinació i gestió de projectes de l’ entitat.
O fins quan representem l’entitat i la seva causa davant les administracions, els mitjans de comunicació, d’altres entitats, o davant de tota la societat.
Així doncs, que quedi ben clar: al voluntariat sabem parlar en nom propi i també sabem denunciar el que cal, quan s’escau. No cal que ningú parli en nom nostre. També sabem llegir les dades i sabem comptar-les. El nostre llegat ens satisfà.
Ara el que ens cal, és el suport del sector: ens és del tot imprescindible. Perquè ja no val la mirada amb què tothom ens veia als anys 80 del passat segle XX. I necessitem més que mai, que més actors s’ho creguin i ho diguin en veu alta.
Juntament amb les persones assalariades, les persones a qui acompanyem i que creuen en nosaltres, i juntament amb les persones activistes i militants, demanem en veu alta que se’ns atorgui el nostre lloc. Perquè en ultima instància totes volem el mateix: un mon més just i millor.
Els reptes d’un voluntariat veritablement inclusiu i d’unes noves estructures més accessibles dins les entitats, ens esperen.
Sabrem estar a l’alçada!
