Voluntariat i salut mental

FEBRER_TGN
 
MARIA TERESA MÚRRIA
Coordinadora FCVS a Tarragona
Coordinadora Càritas Catalunya
CRISTINA RODRÍGUEZ
Tècnica FCVS a Tarragona

 

Un dels principis bàsics de l’acció voluntària és la voluntat d’ajudar als altres però, què passa quan una persona s’anima a ser voluntària per ajudar-se a si mateixa?

Segons la Llei Catalana de Voluntariat i de Foment de l’Associacionisme, l’acció voluntària és duta a terme per una persona que lliurement i solidàriament (…), decideix dedicar part del seu temps a exercir (…) un compromís de transformació de la societat (…) i en benefici de tercers.

Tenint en compte aquesta definició sorgeix el dubte de si el punt de partida individual – entès com la reflexió que fa cada persona per decidir ser voluntària – condiciona, d’alguna manera, el seu compromís amb la transformació social i amb les entitats que les acullen. Aquest és el cas de les persones amb malaltia mental, que volen ser voluntaris per les repercussions terapèutiques que té en la seva persona.

Per abordar aquest tema, primer cal conèixer el moment actual de la salut mental: segons l’OMS, una de cada 4 persones experimentarem una malaltia mental al llarg de la vida i, segons la Generalitat, el 15,2% de la població catalana presentarà un episodi de depressió major.

La malaltia mental està molt lluny de ser acceptada socialment. Es troben marginades, excloses i limitades per la connotació negativa del seu estigma.

És evident que la malaltia mental conviu amb tots nosaltres, a la feina, a la família, etc. però estem parlant de persones que es senten integrades? Tenen les mateixes oportunitats?

Segons les persones entrevistades a l’Associació de familiars de malalts mentals Doctor Tosquelles, la malaltia mental està molt lluny de ser acceptada socialment. Es troben marginades, excloses i limitades per la connotació negativa del seu estigma. Comenten que això els passa en tots els àmbits de la seva vida i que, malauradament, també s’ho han trobat a l’hora de voler ser voluntaris. La seva experiència es pot resumir en els següents punts:

  • És molt difícil trobar entitats que els acceptin com a voluntaris.
  • Quan aconsegueixen ser voluntaris d’una entitat, aquesta no entén les seves capacitats i peculiaritats.
  • Desenvolupant la tasca voluntària es senten, en ocasions, menyspreats. Els atorguen tasques poc adequades i els amaguen.

Exposen que, per al col·lectiu, poder participar com a voluntaris a les entitats socials té molts beneficis terapèutics, com per exemple: la interacció amb la societat, l’ocupació del seu temps i l’adquisició d’eines comunicatives. A això hem d’afegir la part sensibilitzadora que suposa integrar-los en els equips de voluntaris. Malgrat tot, a l’hora d’integrar-los, sempre s’ha de tenir en compte a les persones a les que han d’oferir el seu voluntariat. S’ha d’adequar la necessitat del voluntari a la necessitat de resposta que ha de rebre la persona atesa o acompanyada.

Normalitzar la malaltia mental i acabar amb l’estigma és l’objectiu principal de la majoria d’ens que treballen en aquest àmbit i la resta d’entitats del tercer sector hem de ser, dins de les nostres possibilitats, corresponsables.

Podríem, doncs, concloure que: és evident que totes les entitats socials vetllem per la consecució dels nostres objectius i que les persones voluntàries en són el pilar fonamental en la majoria de casos però, també com a sector tenim l’obligació de donar exemple, de mostrar a la ciutadania un model de desenvolupament i de transformació social igualitari, que dóna oportunitats a tothom i que vetlla per fer d’aquest país un lloc millor.

Per tant, valorem a cada persona segons les seves capacitats, sense pensar en l’ “etiqueta”, estudiem en profunditat les tasques que han de desenvolupar els voluntaris, coordinem-nos, comuniquem-nos i, sobre tot, fem les accions amb la màxima estimació possible.

Volem acabar citant una de les reflexions que han fet les persones amb malaltia mental entrevistades: “També tenim dret a ser voluntaris. Volem ajudar.”

Share Button