Eulàlia Mas: “El món del voluntariat és un pulmó de la societat”

0

EULÀLIA MAS

Directora de la FCVS 

La directora de la Federació Catalana de Voluntariat Social, Eulàlia Mas, ha mantingut una entrevista amb el diari El Punt Avui on explica com van afrontar les entitats socials i el voluntariat la primera onada de la pandèmia i quins desafiaments i nous reptes encetem amb el nou curs. Tot i que segons ha compartit amb el mitjà català ara potser hi ha més fatiga que abans de l’estiu, durant l’entrevista, que es pot llegir íntegrament a continuació, es destaca que el voluntariat, quan cau, es torna a aixecar.

 

 

Com va impactar el primer moment de la pandèmia en el món del voluntariat?

Estàvem com incrèduls i no vèiem l’abast. Quan ja estàvem a casa, fent teletreball, vam tenir les primeres converses a l’entorn de què passaria amb les nostres entitats. La majoria ens deien que tenien por d’haver de tancar i que això fos el final. Tenien por de no poder fer les activitats, de no poder atendre el propi col·lectiu d’acció directa, i que tampoc poguessin obtenir els recursos que les administracions els donen perquè no podien argumentar que estaven treballant. Estàvem tots desorientats i, per aquest motiu, vam fer una enquesta des de la mateixa federació, sense ser experts en recerca, bàsica i senzilla, per saber com ho enfrontava la nostra gent.

I el resultat de l’enquesta va ser el que esperàveu?

Va ser una sorpresa, perquè el que ens va arribar no era el diagnòstic que havíem imaginat. La gent estava espantada però se n’estava sortint. Moltes de les entitats, prop d’un 80%, estaven trobant maneres alternatives de treballar. Sí que s’havien aturat coses, però les havien suplert, per exemple, amb atenció telefònica. Havien trobat noves iniciatives que permetien seguir en contacte amb la gent i fent girar l’entitat i que el nom no decaigués. Ens va donar ànim veure que ens arribava el seu, d’ànim! Vam descobrir, o recordar, per què hi ha estat sempre, la resiliència de la xarxa de les entitats de voluntaris.

En què es tradueix aquesta reacció, aquesta resiliència?

En finalitzar el procés de l’enquesta, ens vam trobar amb una foto duna xarxa més autònoma, més capaç, més actualitzada. Les activitat presencials havien estat anul·lades però moltes entitats havien pogut trobar solucions telemàtiques. Convocàvem les reunions d’entitats, que habitualment eren presencials i que aplegaven un 30% o un 40% de les entitats, i amb les reunions telemàtiques l’assistència pujava al 60% o al 70%. Vam veure que la nostra gent necessitava el contacte, perquè en situacions així és quan surt el voluntari que portes a dins i et sents la xarxa molt a prop. La gent responia més ràpid, ens parlava amb més ganes. Feia més federació. La primera reacció va ser una reactivació. Això és el que vam poder transmetre al govern i al Departament. Aquesta capacitat de reacció ràpida.

I una vegada conegut el diagnòstic, què us demanaven les entitats?

Esperaven pistes de com poder gestionar el voluntariat. Els vam aconsellar fer formació als voluntaris que, per ser grans o per altres circumstàncies, no es podien moure de casa. Que busquessin noves maneres de treballar o de com començar a fer emergències d’atenció presencial amb seguretat. Vam comunicar molts tràmits, procediments i maneres de treballar per garantir que la gent ho fes amb mesures de seguretat.

També vau haver de gestionar nous tipus de voluntariat? Gent que sortia i ajudava altra gent?

A Barcelona ciutat primer i després a tot arreu va sorgir una bona colla de gent que, tot i l’estat d’alarma i la prohibició, sortia al carrer i feia tasques de voluntariat. No pertanyia al perfil de les nostres entitats. No eren voluntaris de la xarxa habitual. Persones de barri que volien repartir menjar, visitar la gent a casa seva… Però no tenien cap certificat i la policia els aturava o la Guàrdia Urbana els posava multes. Nosaltres havíem dit a les entitats que no obrissin noves línies, que ens atenguéssim a la xarxa que ja teníem. Però aquests col·lectius van aparèixer espontàniament i estaven, diguem-ne, al marge de la llei. L’Ajuntament ens va demanar què hi podíem fer.

I com es va canalitzar aquest nou tipus d’ajut social?

Vam idear un procés per donar certificats a través del Secretariat Català pel Voluntariat. Donàvem acreditació i assegurança perquè poguessin seguir treballant. I la sorpresa va ser gran perquè, en aquell període que va de l’abril al juliol, vam assegurar unes 600 persones i vam detectar unes 60 xarxes de veïnatge i ajuda mútua. I les vam poder dotar de les acreditacions que necessitaven, amb assegurança de responsabilitat civil perquè tota persona que fa voluntariat ha d’estar per llei coberta per una assegurança de responsabilitat civil i d’accidents a tercers per si passa alguna cosa. Aquesta gent sortia a pèl, sense res. I els vam tramitar tot això, fent molta feina i moltes consultes. Ens trucaven, consultaven, no entenien gaire el procés, però ho vam aconseguir perquè era important que seguissin fent la seva tasca. Són gent nova, d’orígens diferents, que fins i tot no s’autoanomenen voluntaris, sinó veïns, socis o senzillament ciutadans. Amb algunes d’aquestes organitzacions hem seguit fent feina, i alguna formació. La nostra corredoria d’assegurances, molt compromesa amb el sector d’economia social i cooperatives, els va donar un seguit de pautes per treballar d’una manera diferent i millor. Hi ha molta gent que fa feina i grans entitats que estan treballant molt. Nosaltres hem pogut fer aquesta, però som una goteta a l’oceà.

Es pot dir que una crisi com la que vivim activa la voluntat d’ajudar l’altre?

Sí, per a molta gent és un estímul. Gent nova. Estudiants que es van quedar a mig gas a la universitat. Bons veïns, socis d’ateneus, cooperatives, grups d’ajuda mútua que han sumat. També hi ha qui ho hagut de deixar per motius de salut, però tenim un gran equilibri. A més, les entitats grans, com ara Càritas i la Creu Roja, han registrat també més ajuda. Gestionar aquest nou ajut porta problemes, perquè cal gestionar-ho, no és només qüestió de fer bones obres o fer caritat. I, per tant, cal fer una bona gestió professional i és complex… Però bé, si tots els problemes fossin aquests!

Com valoren la relació que tenen amb l’administració?

D’una banda, amb el Departament amb qui mes relació tenim, que és el de Treball, Afers Socials i Famílies, hi ha una relació força fluida, i continuada. Compartim dades i informacions i diagnòstics, trucades, reunions. Això no vol dir que estiguin resolts molts problemes que tenim detectats i que la tramitació de subvencions o el fet de facilitar recursos es facin més ràpidament, perquè això segueix sent un repte. Però la relació ha estat fluida. Amb els altres departaments, com ara Salut i Justícia, amb els quals hem de treballar perquè hi ha molt voluntariat sanitari, hospitalari o de cures, o penitenciari, de gent que visita gent a les presons, la relació no és tan fluida. Hi ha més entrebancs, costa més refer ponts. Sembla que hàgim de començar de zero cada vegada que parlem amb algú. A vegades tens la sort que hi ha una persona responsable política que coneix la nostra realitat i ho fa fàcil, però o a vegades algú comença de nou i li resulta estrany i li ho has de tornar a explicar tot. Per altra banda, la Generalitat, a la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, es compromet a fer suport i a atendre necessitats de la xarxa, però a l’hora de la veritat les reaccions no es concreten. I això també cansa. La presidència de la taula, l’exerceix la nostra anterior, Francina Alsina, i això fa que hi hagi molta sensibilitat envers la nostra tasca, però costa molt arrencar compromisos concrets i reals que es converteixin en ajuts.

En alguna ocasió heu hagut de suplir l’administració?

Sí. No tant per un tema econòmic, perquè nosaltres no repartim recursos en cap cas. Però sí que ens trobem que les entitats ens demanen aclariments que haurien de venir de l’administració: això ho puc fer?, ho tiro endavant?, puc enviar gent a l’hospital? I nosaltres ens hem trobat que ha costat respondre en moltes ocasions. Perquè el mateix Procicat, amb relació al voluntariat, va donar consignes i va avalar pautes, però no va establir unes instruccions en les quals va prohibir o va ordenar. Per una banda, haig de dir que podria haver anat bé tenir més claredat, però també és veritat que, quan es donen consignes massa estrictes, tampoc és bo perquè cal un marge d’acció.

Què creieu que falta des de les institucions per ajudar el voluntariat?

Catalunya té la sort i la fortuna o no sé si un ADN que fa que hi hagi moltíssima gent que es mobilitza per moltes causes, tant socials com culturals o d’altres tipus. És veritat que aquesta realitat s’ha remarcat i s’ha elogiat, però encara des de les institucions no s’ha fet un reconeixement seriós del fenomen que permeti impulsar-lo més, assegurar-lo i tractar-lo amb adultesa. Encara es veu com un fet de bona gent que fa bones coses. Som un moviment organitzat, articulat de moltes maneres i que treballa bé amb els seus voluntaris. És un pulmó de la societat i d’això no se n’és prou conscient. Sí que hi ha reconeixement de discurs, però no de polítiques reals de suport.

Com es presenta el retorn després de l’estiu? Quins són els reptes principals?

Una vegada hem tornat, el primer que hem detectat és que els professionals estan cansats. Molta més fatiga i pena. Hi ha com una tristesa, un estat d’ànim, una sensació rara. Abans de l’estiu, la gent anava tirant, pensava que faríem vacances, ens refaríem i les coses haurien canviat, però ara tothom sí que veu que això va per llarg. És com si estiguéssim en la fase d’acceptació d’un procés de dol. El 2020 estarem així, almenys aquest trimestre, i l’any que ve ja veurem. Per tant, tocarà alimentar l’esperança, empènyer, imaginar coses noves. M’agafes en el segon dia de treball i ho hem detectat ara, però és clar que quan estiguem tots en marxa millorarà. No som uns superherois, serà una cosa de tots i saber trobar elements per avançar.

Quines són les eines que us poden fer avançar sense desanimar-vos?

Jo només sé que el món del voluntariat és molt tossut. És resilient. I que si caiem ens aixequem i tornem. I que, com més fumuda és la situació, més gent hi ha que s’aixeca. El que cal és organitzar bé aquesta gent activada. No entrar en pànic. Després del primer moment, ara és qüestió de treballar per superar aquesta mena de pena que s’ha instal·lat com un nuvolot gris a sobre el cap. Dissoldre’l i tornar a pensar en clau de pandèmia, amb coses noves que il·lusionin aquesta gent activada. Hi ha molta gent passant-ho molt malament. Gent sense sostre que no menja. Menjadors socials, casals per als més petits que no tenen dinar a casa. La gent de les presons, dels hospitals, de les residències, ha de ser visitada. Hi ha molta feina.

Per què m’haig de fer voluntari? Què hi puc fer? Què hi trobaré?

A la vida, es pot ser més optimista o més pessimista de temperament. Veus el got mig buit o mig ple. El voluntariat surt al pas d’aquesta bipolaritat: les coses tenen sentit, més enllà de si ets d’una manera o d’una altra. Trobes sentit en el que fas. Fent l’esforç d’acompanyar un altre, aquest altre t’està acompanyant a tu. No és un tema de ser bona persona, o d’afavorir l’altre que està per sota. Et poses en situació d’observar, escoltar i acompanyar i en surts escoltat i acompanyat i això dona sentit. Et situa en el món tu. Et dona un lloc en el món.

Share Button